El festival Moritz Feed Doc va ser l’escenari de la projecció del documental African Styles, dirigit per Rabi Yansané, Emmanuelle Wagner i Rolf Lambert, una peça que ens submergeix en l’efervescència de la moda contemporània al continent africà. En una sessió del programa Acció >Cinema organitzada per Catalunya Film Festivals amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i LaCoordi, plataforma que agrupa entitats del Comerç Just i l’Economia Solidària per promoure alternatives de consum crític a Catalunya, el col·loqui posterior sota el títol Existeix l’estil africà? va servir per despullar les estructures del neocolonialisme estètic i reivindicar una indústria que, lluny de ser només roba, és una eina de transformació política.

per Àlex Gil

Els dissenyadors africans estan guanyant premis i conquerint les passarel·les de tot el món occidental, des de París fins a Nova York. Tot i que aquesta presència sembla una eclosió recent, la seva influència i el seu saber fer han estat sempre presents, d’una manera o una altra, en la història de la moda global. Avui, una escena diversa i segura de si mateixa està redefinint els codis estètics a través de l’avantguarda i el canvi social. Aquest èxit, però, contrasta amb una realitat cruenta: el fet que l’Àfrica continua sent utilitzada com l’abocador del fast fashion d’Occident, rebent tones de roba que el Nord Global ja ha descartat com a residu. Davant d’això, la sostenibilitat al continent no és una simple resposta ètica, sinó una realitat estructural, una necessitat vital i un quilòmetre zero forçós que serveix com un fels fils argumentals a African Styles.

El parany de l’etiqueta única

Com a coordinadores de la taula rodona, des de LaCoordi es va voler posar l’accent en la dimensió col·lectiva del tèxtil. Anna Bardolet va obrir el debat recordant que la roba és molt més que una mercaderia o un objecte artístic: “A vegades pensem que només estem parlar de roba, però la moda és una expressió de moltes més coses. És un vehicle que ens permet no només expressar-nos individualment, sinó vincular-nos amb moviments socials i amb altra gent; és un pont cap a la consciència crítica”. Aquesta premissa va servir per aterrar les imatges de l’alta costura del documental a la realitat del consum conscient i la solidaritat internacional que promou l’entitat.

La pregunta que donava nom a la taula, Existeix l’estil africà?, va ser el primer mur a enderrocar. Sofia Archer, dissenyadora i patronista de moda, va criticar la tendència occidental d’homogeneïtzar tot un continent: “No té sentit parlar d’estil africà, com no té sentit parlar d’estil europeu. El que s’ha fet és simplificar Àfrica com si fos un sol país o una sola cultura, i això és una forma d’esborrar la nostra diversitat”.

Aquesta visió va ser compartida per l’artista Ludi Adelino (Wylsum Cultura), qui va alertar sobre els perills de la representació entesa només com a quota exòtica. “Jo soc artista i punt. No em vull definir constantment com una artista negra o de Guinea Bissau perquè el sistema decideixi si el meu treball és vàlid o no”, va reflexionar, advocant per una descolonització de la mirada on el talent no necessiti “traducció” al cànon europeu per ser considerat excel·lent.

La sostenibilitat no és una moda, és una herència

Un dels punts més potents del debat va ser la desmitificació de la moda sostenible tal com s’entén a Europa. Per a les ponents, el que aquí es ven com una tendència ètica, allà és la base de la supervivència. Wyne Kirabo, dissenyadora ugandesa, ho va explicar amb claredat: “A Uganda, si un vestit té un forat, no és una excusa per tirar-lo, sinó una raó per aprendre a cosir-lo i cuidar-lo”. Aquesta filosofia de quilòmetre zero i aprofitament extrem no neix d’una campanya de màrqueting, sinó d’una relació ancestral i necessària amb els recursos.

Aquesta realitat xoca frontalment amb l’impacte de l’ultra fast fashion que Occident envia al Sud Global. L’Anna Bardolet, moderadora de la conversa i representant de LaCoordi, va recordar que la indústria consumeix en un sol parell de texans “la mateixa quantitat d’aigua que una persona necessita per viure durant dos anys i mig”. Davant d’això, el documental mostra un exemple de com capgirar el colonialisme: un dissenyador africà resident a Berlin que recull aquests residus tèxtils expulsats per Europa, i els transforma en peces d’autor mitjançant l’upcycling i els torna a vendre al mercat del Nord. És un exercici de justícia econòmica que obliga Occident a mirar de cara la seva pròpia deixalla.

Tecnologies ancestrals i justícia estètica

Wyne Kirabo va destacar també que l’alta costura occidental beu constantment de tecnologies que a l’Àfrica són quotidianes: “L’artesania, el teixit a mà o el tenyit no són per a nosaltres una tendència de luxe, són la nostra base i la nostra identitat. És el que ens permet saber d’on venim per no ser cossos-objecte, sinó subjectes amb veu pròpia”.

Finalment, el col·loqui va interpel·lar el públic sobre l’hegemonia del gust europeu i la dictadura dels tons neutres. Adelino va tancar la sessió qüestionant els cànons d’elegància imposats: “Qui ha dit que l’elegància resideix en el gris i no en el color? Cal subvertir aquests llenguatges que ens venen donats i fer-nos preguntes sobre qui té el poder de decidir què és el bon gust”.

En definitiva, la sessió d’Acció>Cinema al festival Moritz Feed Doc va deixar clar que la moda a l’Àfrica, i a les seves diàspores, és un moviment constant de reparació històrica. Una demostració que, quan la producció és local i conscient per necessitat, la roba deixa de ser un objecte de consum per tornar a ser, com van concloure les ponents, “vida i moviment”.

Fotografies Càstor P. Cufí