En un mundo aún marcado por las heridas abiertas del colonialismo, el cine documental emerge como una herramienta vital para recuperar voces silenciadas y desmontar los relatos impuestos desde el centro. Tres películas presentadas en la última edición de DocsBarcelona, procedentes de Perú, Senegal y Sudán, proponen una relectura del pasado colonial, al tiempo que denuncian sus continuidades presentes, desde los márgenes y con mirada propia.

por Àlex Gil

En La memoria de las mariposas, Tatiana Fuentes Sadowski parte de una imagen sobrecogedora: dos niños indígenas exhibidos en Europa como prueba de las atrocidades del comercio del caucho. En Sunu Gaal (Nuestro cayuco), Josep T. París se centra en una generación de jóvenes senegaleses que sueñan con Europa como vía de escape. Finalmente, Khartoum, codirigida por cuatro cineastas sudaneses, ofrece una mirada plural y visceral sobre la vida antes y después de la guerra civil en Sudán.

Lejos de caer en la victimización, estas tres obras comparten un mismo impulso: restituir la voz a sus comunidades, subvertir la mirada eurocéntrica y reescribir la historia desde dentro, con una narrativa audiovisual arraigada y transformadora.

Archivos para la memoria: desenterrando el pasado colonial desde la Amazonía

A partir de un trabajo sensible con archivos y filmaciones domésticas, La memoria de las mariposas, debut en el largometraje de Tatiana Fuentes Sadowski, enlaza la historia familiar de la directora con la memoria de los pueblos amazónicos devastados por el extractivismo. Desde las sombras del boom del caucho, resurgen las historias silenciadas de Omarino y Aredomi, dos niños indígenas uitotos trasladados forzosamente desde la Amazonía peruana hasta Europa en un contexto de denuncia contra la esclavitud. El hallazgo de una fotografía de estos niños, tomada en Londres, fue el punto de partida de una investigación que combina pasado y presente en un relato íntimo de apariencia experimental, donde la memoria personal se convierte en acto político y denuncia histórica.

Fuentes Sadowski trabaja con un enfoque artístico que busca resignificar las imágenes de archivo, en su mayoría de principios del siglo XX, para construir una narrativa crítica que conecte el pasado con las luchas actuales de los pueblos indígenas. Para la directora, aquella imagen representa una doble desaparición: la física, por el traslado forzoso, y la simbólica, por el olvido histórico.

El documental ha sido galardonado en el DocsBarcelona con el Premio Docs a la Mejor Película. El jurado destacó “la resignificación de las imágenes, tanto en el contexto contemporáneo como dentro del propio metraje, con el fin de apelar a la reparación y a la memoria histórica”. La memoria de las mariposas tuvo su estreno mundial en la Berlinale 2025, donde fue doblemente premiada con una mención especial en la categoría de documentales y el premio FIPRESCI a la mejor película de la sección Fórum. En su discurso de agradecimiento, la cineasta instó a escuchar las demandas de las comunidades indígenas y a reconocer las continuidades del colonialismo en las estructuras de poder contemporáneas.

Desig de futur: la migració vista des del sud

Sunu Gaal (El nostre cayuco), dirigit pel periodista de Josep T. París, es va estrenar al Festival de Cine de Málaga abans de passar pel DocsBarcelona. El projecte, rodat durant més de tres anys al Senegal, sorgeix d’un procés col·laboratiu amb la comunitat local. El director explica que no volia partir d’una idea preconcebuda ni imposar un guió des d’Europa, sinó que van passar dos anys conversant, fent trobades i escoltant molt abans d’encendre la càmera. Aquesta aproximació li ha permès construir un relat coral on el fil conductor recau en la pròpia veu dels protagonistes que s’interpel·len entre ells, discuteixen i generen un diàleg viu i apassionant sobre el desig de migrar i les condicions que ho impulsen.

El documental se centra en una generació de joves senegalesos que veuen Europa com una via d’escapament però que es troben atrapats entre la precarietat i un sistema global desigual. Entre els protagonistes hi ha Marietu, una jove de 18 anys disposada a arriscar-ho tot per creuar el mar; Àrfa, de només 14 anys, que ha deixat l’escola per treballar com a pescador en un caiuc en un mar cada cop més buit a causa de la sobreexplotació pesquera europea; i Aliou, que aposta en línia per aconseguir diners per viatjar. Tots són conscients dels perills i del racisme que poden trobar a Europa i contrasten les seves opinions amb els testimonis d’altres generacions com el professor o el pescador que ja han passat abans per aquesta situació.

Amb una mirada molt propera, íntima i compromesa, el documental denuncia les causes estructurals de la migració i reivindica l’obertura de vies segures. París assenyala que mentre nosaltres podem anar allà, ells no poden venir aquí sense jugar-se la vida o acabar en un centre d’internament. A més, posa l’accent en el paper de les dones i les conseqüències del neocolonialisme que espolia els recursos africans, tot donant veu a una joventut que lluita per decidir el seu propi futur.

Retrats d’un país trencat: històries des del Sudan

Finalment, Khartoum, codirigit per cinc cineastes, els sudanesos Anas Saeed, Rawia Alhag, Ibrahim Snoopy Ahmad, Timeea Mohamed Ahmed i el britànic Phil Cox, ofereix una mirada plural i visceral sobre la vida abans i després de la guerra civil al Sudan.

A través d’una narrativa híbrida que combina imatges d’arxiu, recreacions i animacions, el film entrellaça les històries d’un funcionari, una venedora de te, un voluntari del comitè de resistència i dos infants del carrer. Aquestes històries reflecteixen la lluita per la llibertat i la supervivència en un país marcat per dècades de dictadura i conflicte, i també pels fantasmes del colonialisme. Lluny de l’exotització, el documental reivindica la complexitat, la resistència i la dignitat del poble sudanès.

Durant la seva presentació a Barcelona, Talal Afifi, productor del documental, va parlar de les dificultats del rodatge de la pel·lícula, que va haver de replantejar-se una vegada estalla el conflicte i es perd el contacte amb els participants. El que havia de ser un retrat de la vida de personatges de diferents classes socials a la ciutat impulsat des de la seva productora escola, va acabar sent un documental molt diferent. Després d’aconseguir retrobar-se a l’exili a El Cairo, decideixen entre tots què fer amb la pel·lícula. D’aquí neix una segona part on reconstrueixen les seves vivències per sobreviure i sortir del país. La capacitat del documental per empoderar els seus protagonistes, mostrant el seu procés de recuperació i adaptació després del conflicte, permet comprendre l’experiència humana dels seus protagonistes i de les noves realitats a conseqüència de tots els conflictes. Presentada a la Berlinale i Sundance, Khartoum, va ser guardonada amb el premi del Jurat Jove Reteena al Docs Barcelona, on el seu productor va aprofitar per donar veu a la campanya de donacions activa a la web khartoummovie.com per tal d’ajudar amb l’educació i la nova vida de Lokain i Wilson, els dos nens protagonistes.

Aquestes tres pel·lícules programades al DocsBarcelona, comparteixen un mateix impuls: retornar la veu a les seves comunitats i subvertir la mirada eurocèntrica que ha dominat la relació històrica entre el Nord global i el Sud. Ho fan des de dins, reescrivint la història amb una narrativa audiovisual arrelada en les seves realitats, que esdevé eina de resistència i transformació. El cinema es converteix en un espai de memòria viva, on resistir també vol dir recordar i tornar a explicar el món des d’un altre lloc.