El passat divendres 11 de març, vam assistir a una de les jornades més singulars de Young Americans, activitat de l’Americana Film Fest per Acció>Cinema, amb 3 sessions programades als Cinemes Girona de Barcelona. Es van programar dues obres, un documental i una pel·lícula, que van omplir tres de les sales dels cinemes amb estudiants de diversos instituts de la zona.

La Deseducación de Cameron Post (The miseducation of Cameron Post, 2018), de  Desiree Akhavan, va posar el focus en la llibertat de les dones, on la protagonista es veia obligada a asistir a un centre de teràpia de reeducació sexual per ordre de la seva família catòlica. Aquest film va acompanyar l’alumnat de 4t d’ESO dels centres IES Eduard Fontserè, l’Institut Can Peixauet i l’IES Lluís Vives a través d’un viatge d’autoconeixement i de qüestionament dels prejudicis actuals a través d’un col·loqui. Alberto Richart, crític cinematogràfic, va ser l’encarregat de monitorar l’alumnat un cop va acabar el film. 

Durant el col·loqui, se’ls va preguntar als alumnes si els hi havia agradat la pel·lícula, o si creien que avui en dia la identitat religiosa de cadascú podia conviure amb la homosexualitat. Entre les respostes dels i les estudiants, hi va haver opinions diverses: la majoria creien que la pel·lícula era injusta i ho justificaven dient que “el fet que et sentis d’una manera en concret i diferent, no significa que siguis una mala persona.” Avui en dia, assenyalava l’alumnat, la situació havia millorat, però tot i així, alguns opinaven que el reconeixement del col·lectiu LGTBIQ+ pels alts càrrecs religiosos només és una estratègia de màrqueting. Respecte a la convivència entre la religió i la identitat personal, en paraules d’una estudiant, “la connexió és entre Déu i el creient, és igual si ets homosexual o no, aquest és un assumpte a banda que no té res a veure. El fet de creure en Déu no té res a veure amb com siguis tu.”

Alberto Richart també va parlar sobre els moments d’alliberació personal de la protagonista i va demanar a l’alumnat que els identifiquessin, a les quals l’alumnat va respondre que eren les escenes sexuals de la protagonista i les seves cançons. “La batalla que manté la protagonista durant tota la pel·lícula sobre el bé i el mal és realment interessant”, segons una altra estudiant, “i hi ha molta referència sobre que s’odia a si mateixa i es compara amb el mal.”

Finalment, es va posar sobre la taula les teràpies que abans es veien servir per “curar” l’homosexualitat, com els electroxocs i la repressió; que en comparació amb les que es van veure al llarg del film eren molt més dures. L‘alumnat es va posicionar a favor de la revolució social, en paraules del filòsof John Locke, com ve va referenciar un alumne. La sortida de l’armari o les problemàtiques a l’entorn de la identitat sexual de cada persona són temes que s’haurien de parlar a l’institut, segons les opinions de l’alumnat que va assistir a la projecció, i també el fet de posar nom a totes aquestes qüestions. “Jo crec que és molt important donar nom a les coses perquè a partir d’aquí es poden crear lleis, buscar solucions i normalitzar situacions.” L’alumnat va encoratjar als membres polítics, que són qui tenen el poder per canviar les coses, a desfer l’estereotip d’una família heteosexual i visibilitzar més a la diversitat. “Si des de les famílies es proporciona aquest coneixement, cadascú aprèn a  desenvolupar el pensament crític i extreure les seves pròpies conclusions.”

Més opinions:

• “Segons Déu, no has d’odiar-te a tu mateixa per la teva identitat sexual.”
• “A la protagonista se l’ha intentat autoconvencer de la idea que la se li ha imposat (creure en Déu) i el fet de dubtar és una manera de poder justificar la identitat que se’ls hi ha intentat implantar d’una altra manera.”
• “Als instituts hauria de venir més persones de fora per donar més informació sobre com sortir de l’armari. No és una cosa que hem de callar i a l’institut s’ha de parlar.”

La segona pel·lícula de la següent sessió va ser el documental Errantes sin retorno (una història Rohingya), (Wandering, a Rohingya Story, 2020), de Mélanie Carrier i Olivier Higgins a l’alumnat de tres classes de primer de Batxillerat. Sobre el documental, oferia la història del camp de refugiats de Kutupalong, que va esdevenir el més gran del món. 700.000 persones de la minoria musulmana rohingya van fugir de Myanmar (abans Birmània) el 2017 per escapar del genocidi i buscar asil a Bangla Desh. Una història sobre les víctimes d’una crisi humanitària que va colpir els i les estudiants i els va deixar amb molts dubtes.

En el col·loqui posterior, va moderar le critique de cinema Mariona Borrull i va parlar als estudiants sobre diversos temes i valors com la desigualtat entre homes i dones, el victimisme i la feblesa, les diferències entre house i home pels habitants del camp de concentració i va fer una reivindicació sobre cinema indie, amb un esperit clarament juvenil i fresc. L’alumnat va manifestar que la introducció de la pel·lícula va ser massa llarga i que el resum del temps transcorregut va ser només de 5 minuts. 

En finalitzar la pel·lícula, vàrem voler parlar amb alguns professors i professores per a què donessin la seva opinió sobre les sessions escolars organitzades i el valor del cinema com a eina de difusió educativa. Victòria, una de les professores ens va dir que el film que havien vist era meravellós. “Sortir fora de l’aula, empatitzar amb els personatges de la pel·lícula i conèixer aquests temes (camp de refugiats, guerra) és el valor que se li donen a les sessions.” També ha recalcat la importància de la participació com a motor de l’acció i el canvi: “Els alumnes no han parlat gaire, però tan sols un o dos del grup ja ho facin; faran pensar i intercanviar opinions amb els altres.”