Soraya Bayuelo

14 oct. 2024

Soraya Bayuelo: La comunicació com a resistència

NOTÍCIES > 14.10.2024

Soraya Bayuelo: la comunicació com a resistència

La sisena edició del festival la GRAN pantalla! va acollir la masterclass de Soraya Bayuelo, Memòria, cinema i pau, diàleg sobre processos de producció audiovisual i construcció de memòria històrica en zones afectades pel conflicte armat colombià en el marc d’Acció>Cinema. Després de la seva conversa amb Alfredo Cohen, director del festival, vam voler saber més dels seus projectes de comunicació que inclouen un festival de cinema que aquest any celebra el seu 20è aniversari. 

Després de sentir-la explicar-nos, i cantar-nos, la seva història durant la masterclass que va tenir lloc al Centre Cívic Pati Llimona al maig en el marc de les activitats del Festival la GRAN pantalla!, vam decidir parlar amb ella perquè ens expliqués més sobre el seu projecte, que va molt més enllà d’un festival de cinema i que és resultat de la vida en comunitat. Comunicadora social, periodista i gestora cultural, Soraya Bayuelo viu i treballa als Montes de María, una zona ubicada al Carib colombià que ella defineix com “un territori fèrtil on hi ha molta barreja de procedències, on es viu de l’economia camperola sostenible, però també un corredor estratègic per a la sortida al mar, on també es donen cita el contraban i, sobretot, el conflicte armat, amb una quantitat d’accions que encerclen les poblacions fins a portar-les fins al sense sentit, a la mort, a la massacre”.

Aquesta massacre, que apareixerà moltes vegades durant la seva presentació i a l’entrevista, va marcar la seva feina com a comunicadora social, periodista i gestora cultural. Soraya Bayuelo és una de les fundadores del Colectivo de Comunicaciones Montes de María Línea 21 i la directora del Festival Audiovisual dels Montes de María-FAMMA, experta en comunicació per al canvi social, Premi Nacional de Pau de Colòmbia (2003) i de Periodisme (2008).

Montes de María ha estat una regió històricament afectada pel conflicte armat (parlem d’un període comprès entre la meitat dels anys 90 i els primers anys del canvi de segle). Però, arribat el punt àlgid del conflicte, cal prendre posició o fugir, decisió que van prendre molts dels habitants de la zona. “Abans del conflicte ja lluitàvem pels drets dels ciutadans, el conflicte va venir a destruir el poc que hi havia. Ara estem remuntant. Com a comunicador o periodista local que a més va optar per la comunicació per al canvi social comunitari, el que anomenem educomunicació, et preguntes davant una situació adversa com aquesta, què he de fer? Doncs per superar aquesta por, transformar-la, acabar amb el silenci imposat, t’has d’involucrar, perquè és la teva família la que pateix, la teva comunitat, i l’acció transformadora és l’única sortida. És una postura amb una consciència política, som subjectes polítics de dret i també subjectes de coneixement. I allà, en aquesta combinació, on es combinen la cultura, l’art, el cinema, la ràdio, la música i totes les manifestacions que es van realitzant des de la tasca comunicativa, perquè és molt important que la ciutadania pugui apropiar-se de l’espai públic, que puguin viure sense por”.

 

APODERAMENT DES DE LA COMUNICACIÓ

En aquest viure sense por és com neix la relació del col·lectiu de comunicació amb el cinema, en l’època més dura del conflicte, quan l’escenari era de desconfiança, incertesa i por, el col·lectiu va començar unes projeccions de cinema, “projectant amb prou feines en un llençol, sense avisar, gairebé en silenci. El Projecte Cinta de Somnis que emmarca el Cine Club Itinerant La Rosa Púrpura del Caire, un títol triat amb intenció. Recuperar l’espai públic, així com generar comunicació comunitària es va convertir en una de les prioritats”.

Com s’aconsegueix involucrar la comunitat, com s’aconsegueix despertar el col·lectiu? Ella ho defineix com a apoderament des de la comunicació. “S’han de construir converses, teixit social, un procés de referents comuns, d’acció participativa, etnogràfica, comunicativa, pedagògica. Els individus es reconeixen a si mateixos com a subjectes de coneixement, intercanvien els sabers el pagès i l’acadèmic, sense perdre la seva autonomia i la seva dignitat. Acabar amb la por.”

Per a Bayuelo, la comunicació per al canvi social ha estat la seva eina principal per transformar la por i el silenci en acció. Des del seu paper com a comunicadora, ha afrontat el desafiament de dur a terme la seva feina en un context advers, desenvolupant estratègies des de l’educomunicació. Amb prou feines sense ajudes econòmiques de cap tipus, en aquest escenari, la comunicació es converteix en una forma de resistència i de denúncia davant les injustícies. “Són memòries de vides, no història”, ens respon quan li pregunto per la seva història. “Aquí hi va haver una guerra, hi va haver 1350 morts, però aquesta dada te la pot donar qualsevol, aquí parlem de que el meu germà me’l van matar, i aquest relat transforma, narra, sana i fa catarsi. La meva memòria, i la de molts altres, es transmet, i qui l’escolta la recupera, és la nostra memòria. El relat te’l pot donar qualsevol, fins i tot la fitxa tècnica de medicina legal.”

EL FESTIVAL ÉS LA VIDA MATEIXA

Durant aquests últims 30 anys, ha utilitzat l’art, el cinema, la ràdio i la música com a eines de transformació pedagògica i comunicativa. A través d’iniciatives com el cineclub itinerant primer i després amb el festival de cinema FAMMA (Festival Audiovisual dels Montes de María), que aquest any celebra el seu 20è aniversari. “Li diem l’altra fama, perquè des d’aquí lluitem contra la desestigmatització i la narració autònoma de les històries de les comunitats camperoles. Com que no teníem recursos, primer es va fer una mostra, després es va convertir en festival biennal i ara ja cada any, per això no coincideix el 20è aniversari amb el número de l’edició. I ara cada any el festival té un tema.” Aquesta edició és: Llaurant memòries, arxius per a la vida, el cinema, la pau i la reconciliació. Volen mirar enrere a aquests 20 anys d’història del festival i també als 30 anys que compleix la col·lectiva de comunicacions, una memòria audiovisual i del territori. “Per celebrar-ho, aquest any tindrem en la categoria local 30 pel·lícules fetes pels col·lectius. Hem aconseguit l’autonomia de les petites comunitats perquè duguin a terme les històries que volen explicar i després les presentin al festival. Ells mateixos s’encarreguen del guió, de la producció, filmen la seva pel·lícula ajudats per diversos equips de producció locals i d’amics que vénen de fora. En la seva gran majoria és cinema fet per comunitats camperoles, la vida camperola, les lluites camperoles.” I posa molt d’èmfasi en ressaltar això. “El festival és la vida mateixa. Es destaca molt en aquestes històries el paper de la dona camperola. Nosaltres fem cinema i comunicació camperola. És el que hauries de destacar. I això és molt important perquè tothom s’hi involucra, senten que formen part del festival. Hi ha altres categories, es programen tots els gèneres, documentals, animació, i fins i tot algunes noves narratives, paisatges sonors, ràdio i altres activitats paral·leles, es munten taules sobre drets, arxius, xerrades sobre masculinitats responsables, procés de pau…”. A més de dedicar un cicle cada any a un cineasta colombià, però el més important és el local, “cada sessió on es projecta un llargmetratge sempre va acompanyada d’un curtmetratge local”. El festival creix i ja no només té lloc als Montes de María, sinó que també s’expandeix cap a altres municipis. “Ara mateix, a més de la seu principal, tenim mostres en altres 5 seus, i somiem que el festival estigui algun dia en els 15 municipis de la regió.”

Li preguntem pel Museu Itinerant de la Memòria, una altra de les branques del col·lectiu de comunicació. Un projecte meravellós que porta la memòria de què ens parlava abans a la plaça dels pobles. El col·lectiu posa en marxa el museu, el construeix i li dóna sentit després exposant la seva memòria. A més, a cada comunitat que viatgen, el procés comença de nou, els que van participar formen els següents i així es continua creant col·lectiu. A més, “el museu al pati de jocs té una pantalla que pot projectar cinema, al voltant del museu es pot muntar una fira d’emprenedoria o talent”. Una eina més de comunicació per aconseguir una vida digna per a la comunitat.

El seu objectiu més proper és “continuar enfortint la xarxa de dones i joves Amb els peus a terra. Dones i joves de tot el territori articulant-se, una amalgama, perquè la mateixa comunitat tingui vies, tingui oportunitats, emprenedories, i que utilitzin el màrqueting perquè el seu treball generi una economia solidària”.

Quan li preguntem pel futur del festival i del seu col·lectiu de comunicació als Montes de María, ella ho té clar: “El festival, com la feina que hem fet en els últims 30 anys, no s’acaba, sinó que es transforma. Continuem lluitant per la pau, la justícia i la dignitat. Els joves continuaran liderant, i la nostra col·lectiva de comunicació continuarà sent una eina poderosa perquè les comunitats camperoles narrin la seva història, s’organitzin i trobin oportunitats. El cinema i la comunicació camperola són part essencial d’aquesta transformació.”