NOTÍCIES > 26.01.2022
Per què és tan important visibilitzar la salut mental? Parlem amb Arep per la Salut Mental
El passat 24 i 25 de novembre del 2021 es van dur a terme el taller Diferències? i el concurs Posa’t a la nostra pell dins del Festival Inclús, en col·laboració amb l’associació Arep per la salut mental, dins d’Acció>Cinema. Avui, hem pogut conversar amb Davinia Palacios, una de les terapeutes de l’associació i Sílvia Vidal, directora del departament d’orientació psicològica d’Arep. Ens han explicat com va ser el procés de col·laborar amb el Festival Inclús i quins han estat els resultats, així com també la importància de l’audiovisual en els processos educatius i de visibilització dels problemes de salut mental, de gran importància a nivell mundial.
Txt: Mireia Girbau
Primer de tot, per contextualitzar: què és Arep per la salut mental?
Doncs Arep per la Salut Mental és una associació que es va crear ara fa 42 anys per treballar i millorar la qualitat de vida de persones amb problemes de salut mental. Al llarg de tots aquests anys, hem anat creant diferents serveis de cursos amb aquesta finalitat. Els col·lectius amb el que majoritàriament hem treballat són persones amb trastorn TLP, tot i que també ens arriben altres pacients amb noves necessitats a les quals nosaltres ens intentem ajustar. Sempre estem atentes a veure quines són les noves possibilitats que tenim per poder-los ajudar. Arep per la Salut Mental té la seu a Barcelona, però també tenim unes residències localitzades a Palafrugell.
Un dels nostres objectius principals és el poder trencar l’estigma i sempre ens focalitzem amb accions dirigides a la comunitat per visibilitzar els trastorns d’una manera més real, trencar els mites i els prejudicis; i en aquest sentit, iniciatives com les de l’Inclús, sempre ens han donat molt interès per proposar una altra mirada i poder-nos-hi apropar. Amb el concurs Posa’t a la nostra pell, intentem que totes les persones puguin connectar amb la realitat que els envolta i no veure-ho desde fora, sino crear sinergias comunes. Aquest certamen va dirigit a entitats i associacions que tinguin a veure amb la diversitat funcional a nivell estatal, no amb el cinema directament.
Des del Festival Inclús ens van proposar de participar-hi amb la finalitat de conscienciar al públic i afegir la nostra llavor, fomentant una visió molt més vàlida per a tot tipus de col·lectius.
En què consisteix el concurs Posa’t a la nostra pell?
Nosaltres, des de l’associació llencem la convocatòria a mitjans de febrer o març i decidim una temàtica qualsevol que va variant: des de l’esport, l’amor, l’amistat… Un cop hem decidit la temàtica esperem la rebuda de les associacions de tota mena que hi poden estar interessades. L’objectiu és que aquestes mostrin una diversitat funcional la qual estiguin vivint per familiaritzar-se. Per exemple: una de les associacions, si la temàtica és l’esport, podria fer un curt que tracti sobre aquesta temàtica i hi aparegui representada un tipus de diversitat funcional. Però igualment, no es tracta de posar el focus en la discapacitat, sino que la temàtica sigui una en concret on aquesta hi aparegui.
En relació als objectius comuns d’Arep per la Salut i el Festival Inclús, que tracten de visibilitzar i normalitzar les diversitats funcionals i els problemes de salut mental a la societat a través de l’audiovisual, creieu que és necessàri?
Totalment. Nosaltres, amb la finalitat d’arribar a més gent i a mitjans de tota mena, el fet que aquests puguin veure una realitat diferent i propera, ajuda molt a reforçar aquesta visió de veure més enllà de les discapacitats, sinó de les capacitats que tenen totes les persones. I és veritat que el tema de l’audiovisual és un recurs molt important que tenen les associacions per difondre el seu missatge; ja que al final vivim en un món totalment audiovisual. L’audiovisual és una oportunitat per a que el missatge pugui arribar a nous públics.
Creieu que hi ha desconeixement o estigma sobre el concepte de “salut mental” a nivell global?
Hi ha un desconeixement generalitzat globalment. Nosaltres, per exemple, també actuem en un projecte a Nicaragua i allà passa exactament el mateix que aquí. La salut mental és com secundària, abans se li dona prioritat a altres problemàtiques. Ara, amb la irrupció de la pandèmia, també s’ha agreujat molt: hi han unes conseqüències automàtiques que afecten a tothom i cada cop salten més les alarmes. Però els problemes de salut mental han estat sempre, però han viscut molt tapats.
En part, no és que hi hagi més coneixement del tema, sinó que han saltat les alarmes i ara mateix, ens arriben col·lectius amb uns nivells molt agreujats, amb problemes molt greus. Si aquestes persones ja haguessin tingut uns coneixements prèvis, haguessin pogut demanar ajuda molt abans. Crec que es posa molt ènfasis en la salut mental, però encara hi ha poc coneixement. Per això creiem que és molt important el tema de la prevenció i aquest tipus d’activitats més lúdiques i més informals ja ajuden. Al final, el missatge que nosaltres transmetim és que estem tots i totes dins el mateix sac; avui podem estar bé i demà podriem ser nosaltres les que demanar ajuda.
Amb els anys crec que ha anat canviant el concepte de salut mental: abans era que et fèssin un diagnòsi i que et detectèssin un trastorn, i avui en dia podem considerar que tenir un problema de salut mental és tenir un patiment emocional. I a vegades aquest no és únicament el problema, sino que hi han més coses darrere. La depressió i l’ansietat és amb el que ens podem trobar més des de fora però hi ha molt més.
Penseu que hi han dificultats a l’hora d’expressar o per transmetre de manera correcte el que es vol dir, quan parlem de tenir problemes de salut mental?
Si. Comentàvem que anar al psicòleg abans estava molt mal vist. Ara no és així, ja que es va normalitzant, costa menys obrir-se i parlar, i ara és molt més freqüent. Però tot i així, crec que encara es diu amb la boca petita. És molt complicat conèixer i distingir el gran ventall de trastorns que hi han i quan alguna cosa no és tan concreta i és més abstracte, és difícil de definir i utilitzar uns termes iguals i per això és complicat. Per una altra banda, les persones que tenen més coneixement sobre la salut mental, els i les especialistes, tampoc volem utilitzar paraules perquè és molt complicat expressar-se per no acabar infantilitzant el concepte. Per nosaltres, a vegades és més fàcil utilitzar paraules que siguin més contundents. Ens trobem en aquest punt en una dicotomía en la qual no vols utilitzar certes paraules per no ferir a la persona, però tampoc volem expressar-nos malament. A vegades hem anat a escoles, intentant dir el que volem dir de la manera més adequada possible i algun cop ens hem trobat amb persones que s’han ofès.
Aquestes iniciatives, a part de donar a conèixer el problema o la situació, és que també donen la possibilitat de tenir la presència d’una persona que pot haver patit un problema de salut mental. Nosaltres ho podem transmetre de la millor manera que sabem però no és el mateix que t’ho expliqui algú que ho ha viscut, perquè conecta molt més. Des de la nostra associació, sempre que és possible ho intentem fer així perquè creiem que és la millor aproximació que hi pot haver d’aquesta realitat.
Tal com dieu, treballar amb persones que hagin patit aquesta situació és una manera d’evitar el rebuig social i la por. Com es pot plantejar aquest apropament?
Si, totalment. I també és molt útil per a les persones que no tinguin cap trastorn ni cap problema diagnosticat perque qualsevol persona pot estar passant per un moment complicat emocionalment, que els impedeix veure les coses de la manera correcta. O potser parlant amb aquestes persones te n’adones que han passat per una etapa com aquesta i en el seu moment no ho van saber identificar. Crec que la clau per poder connectar amb el que aquestes persones t’expliquen o el que et volen transmetre és pensar que tots i totes som susceptibles de tenir inestabilitat emocional en algun moment de les nostres vides. Si ens reivindiquem tots i totes, seriem capaces de connectar amb moltes de les problemàtiques emocionals.
Tot això que assenyales té molt a veure amb l’educació que hem rebut i les diferències generacionals que tenim avui en dia.
Clar. Com a associació, una de les iniciatives que fem és el fet d’iniciar el contacte des d’una edad molt jove, des de ben petit, perquè ja creixen amb els conceptes normalitzats, perquè cada vegada ens trobem en que hi ha gent més jove que tenen dificultats i han de demanar ajuda. Així doncs, es tracta de normalitzar el parlar-ho obertament i no posar certes etiquetes. Tots i totes som diferents, cal que cadascú sigui peculiar. Evidentment, ara es parla molt d’educació emocional i a les escoles es tracten temes relacionats, però persones com nosaltres, d’una altra generació, no ens van ensenyar a les nostres escoles res de tot això. Ara potser se’n parla més per la situació que ens ha tocat viure.
Des de la vostra perspectiva, en l’educació audiovisual, què creieu que és el més efectiu per visibilitzar i normalizar la salut mental?
Nosaltres, quan hem participat amb l’Inclús o en aquestes iniciatives, fem ús de moltes referència de pel·lícules i obres de teatre i intentem buscar referents potents per a que les persones s’hi puguin identificar. Des de fora es veu com una cosa molt natural, perquè per exemple, amb el film Una mente maravillosa (Ron Howard, 2001), el personatge té certes capacitats que ja et fa replantejar uns esquemes que iniciament teniem i és una manera molt accessible i amena de mostrar una realitat. També una de les coses destaquem són aquelles pel·lícules que mostrin la normalitat d’aquelles persones que tenen un trastorn, ja que al final ajuda a poder parlar de la normalitat que moltes persones viuen.
Aquesta és una cosa, i una altra és que a vegades a les pel·lícules manquen persones que tinguin un trastorn o una problemàtica de salut mental, però que no representin una persona amb un trastorn mental. I això passa amb molts col·lectius. Potser aquest fet no ajuda a integrar d’una manera més normalitzada aquesta gran diversitat que existeix. Seria més interessant fer una pel·lícula d’una temàtica qualsevol on el protagonista tingui una diversitat funcional. Al final és fixar-se on poses la mirada, si en la capacitat o la discapacitat. En el certàmen de Posa’t a la nostra pell el que tractem és això: no és que la persona tingui una diversitat funcional diferent en la que puguem matitzar sino mostrar la realitat que existeix enllaçat amb una temàtica completament diferent.
També vau col·laborar amb el taller “Diferències?” amb l’Inclús.
Per una banda col·laborem amb l’Inclús amb el certàmen de Posa’t a la nostra pell , però per l’altra banda, també col·laborem amb aquest taller educatiu. Cada any oferim la possibilitat de fer aquest taller i els últims anys estem tenint bona rebuda, treballant amb estudiants de 17 i 18 anys. En aquest taller, primer fem una petita aproximació al que és la salut mental i després fem una projecció i una activitat en la qual dues persones parlen de temes diversos. Fins al final, el públic no sap que una de les dues persones té una problemàtica de salut mental i, sabem que una de les dues en té, però tampoc sabem quina és. És una manera molt quotidiana de mostrar-ho i realment no hi han diferències entre les persones. En la salut mental, visualment sovint cosa d’identificar quines poden ser les problemàtiques, vull dir que si la persona no ho vol compartir tampoc s’ha de notar.
D’entrada la resposta del públic davant d’aquesta activitat va ser de sorpresa. Al llarg de tot el taller ja pensen que hi ha alguna cosa més, perquè ja saben de què va. Hi han moltes coses que ens sorprenen perquè venen amb una idea preconcevuda i quan veuen que la realitat és una altra ens hi canvia la mirada.
Quins deures queden pendents per continuar-hi treballant?
Com a associació, sabem que encara hi ha molta cosa a fer, s’ha recorregut molt de camí però hi han molts temes encara per fer. Potser fins i tot el mateix context en el que vivim ja ens està portant a fer aquest canvi de perspectiva i, com dèiem abans, és una necessitat que també tinguem els recursos necessaris. Ara mateix ens arriba molta gent, però els recursos segueixen sent els mateixos i per això estem saturades. És contraproduent que moltes persones que sol·liciten ajuda, els hi diguin que hi ha un temps d’espera de tres mesos. Està molt bé la publicitat que s’està fent i la necessitat de demanar ajuda quan un ho necessita, però els recursos que hi ha avui en dia són els mateixos que fa anys. Si la gent fa el pas de demanar ajuda i nosaltres no som capaços d’acompanyar-los, al final no estem resolent el problema.
Més informació a arep.cat