Vuit anys després de La fábrica de nada, el cineasta portugués Pedro Pinho torna al llargmetratge amb La risa y la navaja, una obra de tres hores i mitja estrenada mundialment a la secció Un Certain Regard del Festival de Canes i programada a la Secció Oficial de l’última edició de l’Alternativa, Festival de Cinema Independent de Barcelona. La pel·lícula situa l’acció a la Guinea Bissau contemporània i mostra com les relacions de poder entre Europa i l’Àfrica continuen operant avui sota formes més difuses, tècniques i aparentment ètiques.

per Àlex Gil

No és la primera vegada que Pedro Pinho aborda aquesta relació Nord-Sud. El cineasta portuguès va debutar amb l’aclamat documental Bab Sebta (2008), codirigit juntament amb Federico Lobo, que recollia testimonis en primera persona a quatre ciutats del nord d’Àfrica de persones a punt d’emprendre perilloses rutes migratòries cap a Europa. A la seva anterior pel·lícula, La fábrica de nada (2017), Pedro Pinho reflectia la crisi laboral europea, el desencís i la recerca de formes de resistència a través d’una barreja de cinema social, documental i comèdia musical, tot explorant el valor del treball, l’explotació i la solidaritat obrera davant d’un sistema neoliberal. Ara és el torn de revisar el passat colonial, però no com un episodi tancat, la seva pel·lícula s’instal·la plenament en el present i, amb una narrativa minimalista, també conté, segons el mateix director, un thriller incipient de to bucòlic i un relat de desig i solitud. 

Context, presència i relacions

Per a Pedro Pinho, el neocolonialisme ja no es manifesta a través de l’ocupació directa o d’un discurs explícit de conquesta, sinó mitjançant mecanismes que gaudeixen d’una legitimitat gairebé incontestable dins l’imaginari europeu: la cooperació internacional, les ONG, els informes tècnics, els projectes de desenvolupament. “Busco radicalitzar encara més la mateixa exploració de la discursivitat dins de la narrativa. Convidar els personatges a expressar-se al centre de la ferida més exposada del nostre temps: la frontera neocolonial”, subratlla el cineasta. I afegeix: “No es tracta de negar la necessitat d’infraestructures o d’ajuda material, sinó d’observar com aquestes pràctiques poden reproduir, i sovint reprodueixen, relacions profundament desiguals”. En aquest sentit, La risa y la navaja no busca denunciar des de fora, sinó observar des de dins els engranatges d’una hegemonia que s’exerceix sense èpica i sense plena consciència d’ella mateixa. i tot i que narrativament la trama s’allunya del tema principal, de manera constant i, a partir de múltiples capes, reflexiona sobre les diferents condicions del postcolonialisme.

El personatge de Sérgio, un enginyer ambiental portuguès enviat a treballar per a una ONG europea per elaborar un informe d’impacte ambiental de la construcció d’una carretera, encarna precisament aquesta ambigüitat. No és un vilà ni un cínic, sinó algú que comparteix valors progressistes fàcilment recognoscibles: creu en la responsabilitat ambiental, en el progrés, en la bona fe del treball tècnic. Però Pinho insisteix que les bones intencions no són suficients per quedar al marge de les estructures de poder. Al contrari, poden convertir-se en una coartada moral que permet continuar participant-hi sense qüestionar-les. Sérgio és, en aquest sentit, una figura incòmoda: més observador que agent, més dubitatiu que decisiu, incapaç d’assumir plenament el pes polític de la seva presència.

Aquesta passivitat no és accidental. Pinho concep Sérgio com un personatge deliberadament frustrant, tant per a aquells que esperen un protagonista heroic com per a un espectador europeu que pot reconèixer-s’hi. L’enginyer no pren grans decisions, no lidera transformacions, no troba una posició clara. Prefereix analitzar, dialogar, ajornar. En aquesta manca d’acció es dibuixa el retrat crític d’un personatge que vol fer el bé sense assumir les conseqüències materials del seu lloc al món.

La carretera apareix com una esquerda oberta en el territori, un projecte presentat com a desenvolupament però travessat per fallades logístiques, precarietat laboral i tensions de poder constants. Finançada pel Banc Mundial i executada per un consorci brasiler-xinès, la infraestructura aspira a connectar dos paisatges oposats, però el film la llegeix com alguna cosa més que una promesa econòmica: una intervenció que fragmenta i reorganitza l’espai segons lògiques externes, una ferida que no sutura sinó que evidencia la violència latent dels processos de desenvolupament en contextos postcolonials.

Davant d’aquesta mirada, La risa y la navaja es nega a construir-se des d’un únic punt de vista. Pinho defensa que “l’objectiu és construir un viatge polifònic de perspectives, explorant una varietat de punts de vista al voltant d’un problema central que continua lluny de resoldre’s.” Tot i que el relat segueix majoritàriament Sérgio, els personatges de Diára i Gui no funcionen com a simples satèl·lits narratius, sinó com a forces que desestabilitzen constantment la seva posició. Per a Pinho era fonamental que la pel·lícula no es limités a reproduir una mirada europea sobre l’Àfrica. Diára i Gui no hi són per explicar el context al protagonista ni a l’espectador, sinó per confrontar-lo, interpel·lar-lo i, en alguns moments, utilitzar-lo. Tenen desitjos, estratègies i contradiccions pròpies.

En aquest sentit, el treball amb els actors no professionals va ser clau, es va basar en un ampli marge d’improvisació. Tot i que les situacions estaven totalment escrites i clarament definides (la pel·lícula compta amb 10 guionistes), Pinho evitava fixar els diàlegs de manera rígida, permetent que les subjectivitats dels intèrprets no professionals fluïssin sense que una sola veu, o una sola mirada, s’imposi sobre les altres.

Desig, identitat i poder

Un dels espais on aquestes tensions es fan més visibles és el del desig. A La risa y la navaja, la sexualitat mai no apareix com un territori neutral o privat. Pinho subratlla que el desig està sempre travessat per relacions de poder, encara que ens resulti incòmode admetre-ho. En aquests contextos d’expats, la percepció d’un accés més fàcil als cossos, especialment racialitzats i precaritzats, forma part d’una experiència quotidiana que deixa empremtes profundes. La pel·lícula no converteix la sexualitat en una metàfora simplista del colonialisme, però sí que la presenta com un espai on les asimetries econòmiques, racials i geogràfiques es fan tangibles, fins i tot quan els personatges no en són plenament conscients.

El personatge de Gui condensa de manera especialment clara aquesta complexitat. Brasiler, queer, negre, estranger a l’Àfrica i alhora lligat a ella per la història i la llengua. Per a Pinho, la identitat no és una cosa fixa ni essencial, sinó una construcció travessada per la història, el desig i el desplaçament. Gui encarna aquesta inestabilitat i obliga a pensar el llegat colonial no com una línia clara de dominació, sinó com un entramat de capes, contradiccions i desplaçaments que continuen operant en el present.

El títol prové d’una cançó de Tom Zé titulada O Riso e a Faca (2014), que és també el títol original de la pel·lícula en portuguès. La cançó, que els personatges canten durant un viatge en cotxe, planteja una contradicció interna, una pertorbació molt intensa que el cineasta volia reproduir com a sentiment íntim dels personatges i com a motor de les seves accions: “el desig de situar-se dins de l’horitzó, en una cruïlla de sentiments i de forces històriques. Em va semblar una proposta molt eloqüent per reflectir la seva subjectivitat íntima.”

Una invitació a la reflexió

La risa y la navaja està pensada per tenir dues versions: una de més de cinc hores i una altra amb una durada més controlada orientada a la seva circulació a circuits de sales comercials i que a la nostra cartellara arribarà de la mà de Vitrine Films a l’abril de 2026. 

La pel·lícula defuig conclusions tancades i es resisteix a oferir respostes clares. Pinho desconfia d’un cinema polític que aspiri a tranquil·litzar l’espectador amb solucions evidents o posicionaments morals incontestables. La realitat que retrata és ambigua, incòmoda, sovint contradictòria, i el cinema segons Pinho pot ser un espai per habitar aquesta incomoditat sense resoldre-la. Més que proposar un discurs, la pel·lícula busca generar fricció, obligar a mirar des de dins de les relacions de poder i no des d’una suposada exterioritat ètica.

En aquest sentit, la incomoditat que La risa y la navaja pot provocar en l’espectador europeu no és un efecte col·lateral, sinó part del seu gest polític central. No es tracta de culpabilitzar, sinó de desmuntar la il·lusió de neutralitat. Reconèixer-se, encara que sigui parcialment, en Sérgio implica acceptar que no observem aquestes dinàmiques des de fora, sinó que en formem part. Per a Pedro Pinho, és en aquest reconeixement incòmode on pot començar una reflexió veritablement política.