Acció Cinema fa la volta al món en imatges amb quatre festivals que aposten per cinema produït fora d’Europa.

El cinema permet endinsar-se en els racons més íntims de l’existència, però també viatjar ben lluny. Així ho demostren quatre festivals de cinema a Catalunya: L’Americana Film Fest (el festival de cinema independent nord-americà), el Wallay Festival (dedicat al cinema africà), l’Asian Film Festival Barcelona i les Nits de Cinema Oriental de Vic.

Acció Cinema va programar activitats en tots quatre amb l’objectiu de sensibilitzar l’espectador sobre les realitats d’arreu del món i enderrocar els prejudicis. Les activitats plantejades en el marc del Wallay Festival tenien una fita: generar diàleg; d’una banda, entre artistes, narratives i visions de l’Àfrica i, de l’altra, amb la ciutadania barcelonina. Les temàtiques tractades en cinc activitats diferents van ser la prevenció de violències i garanties de no repetició, la importància de l’esport, els drets d’un medi ambient saludable, i l’educació per al desenvolupament. I, sobtretot, la voluntat que el públic deixi enrere el prejudici que lliga l’Àfrica a la pobresa. L’activitat «Veus Wallay, converses temàtiques» va consistir en un conjunt de sessions on es xerrava sobre els rols de gènere a partir de projeccions amb col·loqui posterior. Algunes de les pel·lícules projectades són T-Junction, d’Amil Shivji; Guled & Nara i The Gravedigger’s Wife, de Khadar Ahmed; Zinder, d’Aicha Macky; Mandabi, d’Ousmane Sembène, i Faya Dayi, de Jessica Beshir. Explica la cofundadora del Festival Wallay, Gemma Parellada: «Programem perquè tothom pugui trobar la seva opció. No només posem pel·lícules experimentals, sinó també de comèdia, ficció, que n’hi hagi de divertides.» Parellada Remarca que és important «tenir en compte el rol de la dona que es representa a la pel·lícula i que aquesta sigui activa». Així mateix, posar atenció en les masculinitats que es mostren perquè «considerem que el cinema marca molt l’espectador i proporciona patrons, inspira. Volíem que en les pel·lícules tothom hi fos representat, sense deixar-nos ningú ni fer males representacions de realitats
com aquestes».

Als debats posteriors a la projecció «es va parlar d’autoconfiança, de com combatre certs abusos, de les barreres tant dels homes com de les dones negres per ocupar posicions com la de director», explica Parellada. Però també s’hi va parlar de cinema: «parlem tant de continent com de contingut», sentencia. Una de les activitats més exitoses va ser «Dansa i debat», en la qual es va convidar un grup de ballarins de danses nigerianes que van fer ballar el públic. El balanç del festival, segons la seva cofundadora, és molt positiu: «Del que estem més contents és de la connexió amb el públic i que no hi hagi filtres entre ellsi el narrador de la història. És la ficció la que dona veu a l’Àfrica», apunta Perallada. I afegeix que «hi ha molt poca informació sobre el continent i, la que hi ha, sovint és de mala qualitat». El que s’aconsegueix amb aquestes trobades al festival, doncs, «és remarcar que hi ha bons directors a l’Àsia i als Estats Units, però a l’Àfrica també». Així doncs, el repte d’establir un diàleg entre el públic i els artistes s’ha assolit, així com el d’establir connexions intercontinentals entre artistes. De fet, gràcies al Wallay es va donar a conèixer la directora nigeriana Ema Edosio, i arran d’aquestes sessions se la va convidar com a jurat al festival de cinema de Sant Sebastià. Dins del Festival Nits de Cinema Oriental de Vic, Acció Cinema hi va coordinar les activitats «FesNits joves» i «Les Nits més petites».

La primera va consistir en unes sessions formatives organitzades amb quatre instituts d’Osona destinades a l’aprenentatge de coneixements bàsics del món del cinema, la seva relació amb les noves tecnologies i la importància de l’audiovisual per apropar-nos a realitats diferents. La segona va consistir en un conjunt de projeccions i activitats adreçades als més menuts, tot i que els films programats eren adients per a tots els públics. Algunes d’elles són Legend of the Sealed Book, de Wang Suchen; Challenge from Phantom Thief!, de Takashi Miike, o La casa encantada del penya-segat, de Yu Fei. Quim Crusellas, director del Festival Nits de Cinema Oriental de Vic, descriu el «FesNits Joves» com un festival «pop»: «D’aquesta manera, pots fer una pel·li d’autor que sigui superaccessible; si fem un homenatge a un actor coreà com en Casanova Wong, dediquem la nit a Corea amb una exhibició de k-pop i de taekwondo.» Tot això es va acompanyar d’un sopar casolà cuinat per una família coreana de Vic. El director del festival qualifica aquestes jornades de transformadores, integradores i immersives, perquè el cinema és una forma de mostrar la cultura, el territori i noves narratives. A més, afegeix: «Ve públic d’origen asiàtic, i això fa que hi hagi una combinació meravellosa entre públic occidental i públic oriental; és important que es coneguin i enriqueixin les seves mirades.» Pel que fa a les sessions dedicades a la quitxalla, Quim Crusellas destaca que és important que «els nens escoltin una altra llengua, vegin una altra manera d’explicar històries, de filmar-les i que ho acabin integrant al seu ideari audiovisual».

Un altre festival que es dedica a pel·lícules de temàticaoriental és l’Asian Film Festival Barcelona (AFFBCN), que se celebra a Sant Feliu de Llobregat, Girona, Cambrils i Sant Pol de Mar. L’activitat ‘«Cinemes d’Àsia» fora de Barcelona’ proposava un itinerari cinematogràfic d’una gran varietat de gèneres i directors. Algunes pel·lícules són The Great Indian Kitchen, The Badger, Around The Table o My Childhood My Country, de Phil Grabsky i Shoaib Sharifi. Rodrigo Escamilla, coordinador del festival, explica que hi ha més de 25 països representats: «Volem mostrar una finestra oberta a altres realitats. Volem mostrar diversitat i interculturalitat. No ens basem en una temàtica específica en les pel·lícules, una pot ser sobre la immigració i una altra sobre un sindicat per l’explotació dels treballadors.» El coordinador de l’AFFBCN posa èmfasi en com n’és d’important, el fet de donar continuïtat a les pel·lícules: «Nosaltres no ens solem quedar en la projecció.» Amb activitats com el taller de gastronomia que es va proposar a Sant Pol de Mar, s’aconsegueix una connexió entre la cultura asiàtica i la cultura receptora. Afegeix que és important que el cinema «no es quedi a la  ciutat i pugui esdevenir democràtic».

Tanquem el viatge intercontinental amb l’Americana Film Fest, que mitjançant Acció Cinema va programar set sessions presencials i trenta-sis en línia. Una de les activitats presencials va ser «Americana Love», en la qual es va projectar Errantes sin retorno, una pel·lícula sobre el camp de refugiats més gran del món, situat a l’Àsia, a Kutupalong. Afirma Paco Poch, distribuïdor i productor del projecte, que el criteri de selecció de pel·lícules de L’Americana, a banda de la qualitat, era trencar els estereotips del cinema nordamericà: «Optem per pel·lícules produïdes i realitzades per americans, indiferentment d’on estigui ambientada l’acció.» Errantes sin retorno és una pel·lícula amb producció canadenca i una obra eminentment cinematogràfica i poètica, segons Xavier Lezcano, codirector del festival. Una altra activitat, en aquest cas de llarga trajectòria, va ser «Young Americans», batejada amb el nom de la cançó homònima de David Bowie. A banda de portar els estudiants al cinema, el «Young Americans» és una eina útil per fer que «surtin una mica del que poden veure a Netflix o Marvel», afirma Lezcano.

El codirector del festival destaca la sessió dedicada a The Miseducation of Cameron Post, en la qual, després de la projecció del film, es va generar un debat entorn de temàtiques com els drets de la comunitat LGBTIQA+, especialment sucós, tenint en compte que molts alumnes d’ESO i batxillerat es troben en el moment de descoberta sexual. Lezcano també destaca Life, animated i Blood brother. La primera segueix la vida d’Owen Suskind, una persona autista, que aconsegueix superar els seus límits comunicatius veient pel·lícules de Disney i emprant els diàlegs i expressions de la ficció.

Lezcano explica que va ser emocionant quan un dels alumnes, que era autista, va compartir la seva experiència amb la resta de la sala. Pel que fa a Blood brother, Lezcano comenta que és una pel·lícula habitual en les projeccions matinals de «Young Americans». La història explica el viatge d’un noi que decideix anar a l’Índia com a voluntari en un orfenat amb nens diagnosticats amb la sida. Una pel·lícula que, segons Lezcano, «fa conscient l’espectador dels seus privilegis».