Seguidament de la presentació d’Acció>Cinema el passat divendres 22 d’octubre, va tenir lloc el debat Acció>Cinema: per un món més just. Va comptar amb la participació de Míriam Planas, d’Enginyeria Sense Fronteres; Montse Santolino, coordinadora i responsable de comunicació de la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament; i Marcel Barrena, director i guionista de Mediterráneo, pel·lícula que es basa en la història real d’Òscar Camps i la creació d’Open Arms. Laia Soldevila, periodista i editora de la revista CRÍTIC, serà l’encarregada de moderar la taula que es podrà seguir de manera presencial i online.

Laia Soldevila va començar plantejant al debat amb una pregunta inicial a cada un dels i les ponents per donar a conèixer la seva tasca. 

Marcel Barrena ha realitzat una pel·lícula que relata els inicis de l’ONG Open Arms que, segons ell, va ser una experiència molt enriquidora que li va generar una barreja de sensacions. Des de la seva posició de cineasta, no podia ajudar massa a la tasca d’Open Arms, però sí que podia generar un missatge amb la seva pel·lícula: parlar sobre què podia fer cada un dels espectadors des de la seva situació, dins de l’entorn familiar, laboral i personal. A més a més, ens va assegurar que van haver d’entendre com es feia un rescat i va haver de fer un gran esforç per intentar comprendre la realitat la qual estaven enregistrant.

Els professionals del món audiovisual tenen la tècnica, però els treballadors de les ONG i de la cooperació tenen el missatge, els contactes i l’experiència. Segons Montse Santolino, des de la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament que promou accions col·lectives,  hi ha cada vegada més consciència que cada una dels dos mons sigui partícip d’accions en comú. 

Míriam Planas també ens va parlar sobre la seva tasca a Enginyers Sense Fronteres, on treballen per reivindicar l’accés a subministraments bàsics arreu del món i de l’atenció mediàtica que reben. Segons ella, hi ha temàtiques molt més complexes que d’altres per representar a nivell audiovisual, i sovint moltes organitzacions que treballen contra aquests problemes estructurals es veuen poc representades. La solució que proposa és parlar amb una història i identificar uns protagonistes dins de l’audiovisual.

L’audiovisual com a eina d’empoderament i generació d’identitat. Retrats que empoderen i retrats que estigmatitzen.

Un dels temes cabdals de tota la conversació va ser sobre el fet de construir un relat sense caure en els tòpics. Segons Marcel Barrena, aquest és el gran repte actual entre les ONG’s i el relat audiovisual. Partint com a punt de partida el seu últim film Mediterráneo, ens va explicar que van tardar gairebé tres anys per saber com havien d’enfocar tota la història i va acabar concluent que el canal que resultaria més efectiu seria narrant el viatge personal d’un protagonista. 

Part de les causes d’aquesta estigma de països “subdesenvolupats”, tal com va apuntar Montse Santolino, provenen de la idea inicial del teòric Truman al relacionar els pobles en vies de desenvolupament com a “incivilitzats”, dividits entre els del nord i els del sud. Segons ella, aquest és el relat mare que des de fa anys cal desmuntar; i per això cal establir un diàleg entre els professionals periodistes, productors i guionistes per a que entenguin i vagin més enllà de la realitat. Avui en dia, els relats audiovisuals han de ser capaç d’interpel·lar el públic, de manera que se sentin implicats dins d’una problemática comuna, global, que afecta a tothom dels dos hemisferis, i que per tant requereix una sol·lució col·lectiva.  

Però tot i així, aquest és un ideal teòric que sovint troba dificultats per ser aplicat a la pràctica, com ens explica Míriam Planas amb el documental que va realitzar la seva associació sobre la defensa de l’aigua; ja que és molt diferent defensar el dret a l’aigua a Barcelona que a Ciutat de Mèxic. Al final, cada acció és un aprenentatge i una part del retrat també ha de consistir en visibilitzar l’empoderament col·lectiu i l’esforç grupal. Assenyala que, a l’hora de retratar una realitat, és important que aquesta estigui acompanyada d’una versió periodística que no nomès mostri la part afectada, sinó que també retrati com la mateixa comunitat s’empodera. 

El paper de la comunicació de l’intermediari enmig de les polítiques.

Segons Montse Santolino, la relació entre les entitats federades, 125 per ser més explícits en el seu cas,  i les tasques de comunicació és complicada. L’interès purament periodístic és informar en el moment de la crisi mediàtica a la qual està sotmesa el país, en canvi, les entitats están desplegant la seva logística i el seu personal per fer front a les problemàtiques com la fam, l’accés a la salut o diversos problemes crònics. S’ha creat la necessitat, doncs, de crear espais estables de comunicació que relatin les tasques de les entitats que treballen a favor dels drets humans. Els relats audiovisuals i el cinema pot servir per enfatitzar les causes, tal com va afirmar Míriam Planas, i ajudin a seves les organitzacions a apuntar en una única direcció. També va parlar sobre el fet d’establir un diàleg de retorn amb les persones afectades per a les crisis humanitaries: “Cal plantear-nos com fem un retorn a aquelles persones afectades i com aquestes poden participar a canviar el context originari.”

L’empoderament de la ciutadania cap als caps de govern.

De quina manera podem treballar el missatge que volem que arribi als nostres polítics? Clarament s’ha parlat de la necessitat de crear històries per empatitzar amb els i les protagonistes que són les víctimes de les causes i les problemàtiques globals, però a partir d’aquí cal anar més enllà, per poder provocar un canvi. L’empoderament del poble i la consciència dels caps de govern és clau per començar a organitzar aquest canvi, i el cinema i el relat audiovisual és el vehicle, segons apuntava Marcel Barrena, després de la seva experiència vicint a Lesbos amb els refugiats. Montse Santolino afegia la necessitat d’entendre que avui en dia en l’actual context europeu gairebé tots els missatges són polítics i cal entendre aquest fet. Les organitzacions amb les quals treballess estan capacitades amb estratègies per poder canviar problemàtiques, però el relat que necessiten no ha d’estar sobredimensionat. 

Conclusions

Al final de la taula de debat, cada un dels ponents va recopilar una sèrie d’estratègies per poder treballar, des de l’audiovisual, a la construcció d’un relat real i efectiu per fer front a les dificultats de moltes localitzacions. Algunes d’aquestes van ser: el treball plegat, l’apropament a col·lectius i comunitats afectades des de la perspectiva de persones que lluites pels seus propis drets i no com a víctimes i l’arribada de tot tipus de producte.