21 oct. 2024

Montse Santolino: “L’audiovisual és imprescindible per generar nous relats”

NOTÍCIES > 21.10.2024

Montse Santolino: “L’audiovisual és imprescindible per crear nous relats”

Anem a la seu de LaFede.Cat a conversar amb Montse Santolino, responsable de comunicació de LaFede.cat, sobre la importància de la comunicació transformadora com a eina per canviar les estructures socials i econòmiques des de la base. A través de la seva experiència, Santolino ens parla del paper fonamental de les ONG, els mitjans de comunicació i l’audiovisual en la construcció de nous imaginaris col·lectius i en la creació d’un món més just i igualitari.

Nascuda el 2013, com a fusió de diferents federacions prèvies, LaFede.cat agrupa més de 120 organitzacions catalanes compromeses amb la justícia social, els drets humans i la cooperació internacional. Representen les seves entitats associades, donen serveis i formacions, i són el  principal interlocutor amb el govern pel que fa a la política pública de cooperació, pau i drets humans.

Amb una àmplia trajectòria en l’àmbit de l’educació i la comunicació per al canvi social, Santolino ens parlarà del paper clau de la comunicació transformadora i del treball que fan per sensibilitzar la ciutadania i implicar-la en la lluita per un món més just i igualitari. A més, explorarem com les organitzacions i institucions poden generar un impacte real mitjançant estratègies de comunicació que van més enllà del marketing tradicional. I sobretot  de la relació entre organitzacions i agents de l’audiovisual que fomentem des del programa Acció>Cinema, on LaFede.cat és vital com a col·laboradora.

Una de les vostres línies de treball més important és la comunicació transformadora. Quins són els principals elements que la defineixen i com es diferencia d’altres tipus de comunicació? 

Per començar la comunicació transformadora requereix que hi hagi organitzacions i institucions transformadores. La voluntat d’aquesta feina de suport i acompanyament l’entenem a partir que hi ha un món injust i desigual, amb moltes diferències. L’objectiu de la nostra feina és transformar aquesta situació de desigualtat. És a dir, transformar les estructures socials i econòmiques. I si volem fer això la nostra feina requereix un treball de sensibilització. La comunicació és una missió i també una eina. Aquí és on entra el concepte de comunicació transformadora.  

Nosaltres tenim un pla director de cooperació però que també és un pla d’educació i comunicació transformadora. Totes aquestes vessants de la feina també es recullen a nivell polític, també hi ha una estratègia política, no només del govern, sinó també de les organitzacions. No és la comunicació comercial, no és la comunicació política, no és la comunicació que té a veure amb el marketing i la publicitat “al uso”, és una comunicació que pretén anar més enllà i facilitar canvis on estem acompanyant gent.  Sense una presa de consciència de la situació és impossible comprometre la ciutadania amb el canvi global o amb la justícia global. I necessitem aconseguir que la majoria de la nostra ciutadania es comprometi amb això. 

El govern català va fer una enquesta d’opinió pública l’any passat sobre aquests temes, i una de les conclusions va ser que la ciutadania vol més informació, i pensa que hauria de ser un tema de treball a les escoles. Una obligació per a institucions i entitats preocupades per això seria facilitar-la. I tot això passa pels mitjans de comunicació, passa per la comunicació a les escoles, per campanyes comunicatives…

Com podem fer aquesta comunicació? Com podem superar la imatge tradicional de les ONG i garantir que les pròpies comunitats construeixin el seu relat trencant amb el que ha dominat històricament?

L’ajuda humanitària és només una petita part de la cooperació, hem d’acabar amb aquesta imatge que històricament s’associa amb les organitzacions. S’ha de treballar amb entitats autòctones, amb els relats del sud i els relats del treball de les ONG. Les organitzacions acompanyen les pròpies comunitats perquè tinguin el suport i puguin construir el seu propi relat: no hem de ser la veu dels sense veu, hem de fer que la seva veu pugui arribar-nos.

Ho hem de fer extensiu a tots els agents culturals que poden generar aquest relat. Fins fa poc només les pròpies ONG i la premsa internacional havia tingut aquesta oportunitat. I, a una escala molt més petita, els llibres de text, el cinema… Hi ha una responsabilitat política en com s’ha fet: ha estat un relat colonialista.

I com podem garantir que els mitjans de comunicació i els festivals reflecteixin millor la diversitat de la societat? Què hem de fer per canviar aquest relat colonialista? 

Totes les estructures són les que han d’anar canviant, les que estan canviant. Òbviament no hi ha cap més secret que escoltar la veu dels propis protagonistes en aquelles situacions que s’han explicat. A part de les desigualtats i de la manca de presència a les comunitats internacionals de les visions i opinions dels pobles comunitats i governs del Sud. Això quan parlem de països empobrits, però és que la nostra mateixa societat és una societat global, multicultural, i ja no podem continuar obviant que al nostre país hi ha persones de tot arreu i que totes aquestes persones i comunitats cada vegada es queixen més del relat que s’està fent sobre elles. Cada vegada tenen més presència, més força, i és clar que han de reivindicar el seu propi dret a tenir el relat. Tindrà conseqüències serioses a nivell de convivència i de cohesió social no escoltar la veu d’aquestes persones que aporten altres relats. 

El problema és que hem explicat una sola història i hi ha moltíssimes històries que explicar. 

És important que nosaltres canviem la mirada però és imprescindible que als nostres mitjans i festivals hi sigui present cada vegada més l’opinió, la presència de persones racialitzades, de persones d’orígens diversos… igual que hem fet aquest recorregut amb el feminisme. La televisió pública va fent canvis, cada vegada hi ha més presentadors d’orígens diversos. Si som una societat amb un 30%- 20% de població migrada, això s’hauria de reconèixer a les pantalles, i no es reconeix.  Necessitem persones migrades dirigint documentals, dirigint ficció, i llavors hi tindrem temes que sortiran d’una manera natural. 

Montse Santolino a la presentació de la segona edició d'Acció>Cinema

L’AUDIOVISUAL ÉS IMPRESCINDIBLE PERQUÈ GENERA IMAGINARI

Com podem fomentar que l’audiovisual esdevingui un actor compromès amb la transformació social, evitant la reproducció d’estereotips i contribuint a una societat més igualitària?

Les organitzacions sempre hem fet molta feina per treballar amb periodistes, establir complicitats amb aquestes preocupacions i no només explicar aquestes problemàtiques sinó també les solucions possibles a tot això. La conversa social ara està en l’audiovisual. Els imaginaris es creen en l’audiovisual. Llavors, per poder fer arribar determinades problemàtiques i determinades alternatives de canvi de totes aquestes estructures, l’audiovisual és imprescindible, perquè genera imaginari sobre multitud de coses.

Així doncs, l’audiovisual és imprescindible perquè es produeixin canvis en la societat. Nosaltres podem estar treballant un tema de migracions o d’antiracisme durant cinc anys, però després hi ha una sèrie on hi ha un personatge que hi diu 4 frases i ens tira enlaire tota la feina que nosaltres hem fet. Si un producte de consum massiu ens fa un personatge que ens vagi en contra o que ratifiqui un estereotip, es carrega la feina que moltes organitzacions fan contra el racisme durant anys. Fins a aquest punt és important que el món de l’audiovisual es faci responsable de tot això. S’ho ha de creure que és un actor imprescindible per a la transformació social i cultural i ha d’ajudar-nos amb totes aquestes transformacions que necessitem per ser una societat més igualitària, més antiracista, més feminista…

Quines eines creus que necessiten organitzacions i productores per aconseguir que aquesta comunicació transformadora sigui efectiva? Formar a les organitzacions o confiar en les productores? 

Ho volem tot. Entre les organitzacions hi ha molta diversitat, depèn molt de l’ideari, del tipus de feina, de la voluntat més o menys comunicativa d’aquestes organitzacions. Hi ha un gran gruix de mitjanes i petites associacions que no tenen aquesta capacitat de comunicació. L’objectiu és el canvi social. Llavors, tot el que faci possible això ho necessitem. 

Nosaltres treballem en les dues línies. Hi ha algunes associacions que ja estan a mig camí entre les dues coses, producció i organització, com podria ser Fora de quadre. Però per a la gran majoria, la seva voluntat no és fer audiovisuals, encara que facin moltes campanyes que s’apropen a aquesta idea. 

Després trobem associacions que una vegada ho han fet per primer cop han tingut la necessitat de controlar-ho tot, i poder fer les seves produccions amb més solvència.  Si una organització no té aquesta mirada audiovisual i un mínim de formació, tampoc ho poden treballar bé amb una productora.  De vegades ens hem trobat una productora, documentalistes o publicistes que han vingut a ajudar les ONG i donen la seva mirada amb uns prejudicis i amb les seves maneres d’entendre-ho. Aleshores és impossible l’enteniment. Tothom ha d’entendre l’ecosistema, les potencialitats, l’esperit del propi sector. 

En relació a això, Acció>Cinema està reforçant tota aquesta part de la indústria. Hem de trobar espais per poder multiplicar les potencialitats de tot això. Dependrà de l’entitat que hi hagi la possibilitat que es pugui fer tot en major o menor mesura. Productes testimonials amb una mirada molt educativa o d’altres productes, amb una productora o sense al darrera que aspirin a guanyar Premis Goyas com ja ha passat. Mentres millorem aquesta via de treball totes les opcions són imprescindibles. 

On trobeu molts aliats és al món del documental. 

Al món del documental hi ha molts documentalistes alineats amb nosaltres, amb una mirada pròpia, una intenció amb la qual podem compartir un punt de vista o una mirada. Però en el món de la ficció i de les plataformes, tenim molt camí per recórrer. Òbviament el consum comercial i totes les lògiques de la indústria van en contra de molts dels principis de la nostra comunicació transformadora. Els estereotips sobre molts països empobrits, la visió del cooperant i de la cooperació com a salvadors blancs, i també tot això dels protagonistes i dels herois sovint van en contra de les lluites col·lectives i el treball organitzatiu que nosaltres defensem. S’haurien d’ajustar els codis per trobar la manera de fer-ho. 

ÉS URGENT QUE SIGUEM CAPAÇOS DE PODER CANVIAR EL RELAT

I ara és quan faig la pregunta trampa: quina hauria de ser la pel·lícula ideal per transmetre els valors que vosaltres defenseu des de la federació? Quin seria el producte ideal que t’agradaria veure a la pantalla i del que estarieu satisfets? 

Nosaltres com a organitzacions no podem dir quin és el producte ideal perquè això s’ha de construir conjuntament. Dit això, et diria que hi ha un excés de distopies. La transformació requereix d’esperança, requereix propòsits. Som molt bons explicant catástrofes, desastres i conflictes, però estem molt mancats de la part de construir imaginaris de futur. No estem acompanyant a la ciutadania a imaginar el futur en positiu, i per això tenim majories socials desencantades amb la política, amb la democràcia i amb tot. Crec que és urgent que siguem capaços d’imaginar utopies de nou i de convertir-les en històries d’organització i de lluita. Que la gent més jove s’animi i pensi que es pot organitzar i que podem guanyar un futur. 

És urgent que siguem capaços de poder canviar el relat del desastre. Cal explicar que hi ha molta gent lluitant perquè això sigui diferent, i en aquest sentit crec que ens falta molt per fer. Crec que hem de començar a teixir xarxes amb comunicadors, amb documentalistes i amb les indústries molt més febles d’altres països per començar a construir relats conjunts molt més realistes. Una verdadera coproducció. Hem de treballar amb qui hi ha darrera de tot això, perquè al final qui apareix a la pantalla o al guió és el reflex de tot el que s’ha fet per darrera. 

S’ha de fer com amb el feminisme: ara no hi ha pel·lícula de superherois on no hi hagi superheroïnes. Quan s’ha fet el canvi social i es reconeix que hi ha una nova manera de fer i consumir, els guionistes canvien, els productes audiovisuals canvien. Les organitzacions tenim informes, documents i arguments, però ens costa més transmetre emocions. I el cinema això ho fa molt bé. 

I per últim, com podem ajudar des dels festivals a canviar el relat?  

Els festivals canalitzen aquestes mirades: que els festivals comencin a parlar de determinades coses o que programin determinades activitats és molt important. Les organitzacions han descobert un món en els festivals que fins ara desconeixien. S’apropen als festivals creient que només són espais d’exhibició, i resulta hi ha una part d’espai professional que és potentíssim. I un espais de debat i participació, amb també la seva vessant educativa. Als espais professionals també ens descobreixen, a nosaltres, les organitzacions, des d’un altre lloc. I aquí és on podem fer col·laboració en xarxa. Podem assessorar en allò que es la nostra feina: els drets humans, les desigualtats, i la imatge dels països empobrits. Podem posar la nostra feina en valor. Pel que fa a la part d’exhibició, els festivals arriben a un públic al qual les associacions no arriben. En realitat totes les potes del festivals ens interessen. Fem match total. Només coneixíem la punteta de l’iceberg del que són els festivals, i ara amb Acció>Cinema hem descobert el que són els festivals.