Marcel Barrena (Barcelona, 1981) director de Mediterráneo, pel·lícula nominada als Premis Goya i candidata als Premis Gaudí, reflexiona en aquesta entrevista sobre les possibilitats del cinema com a eina transformadora, la importància de l’educació o de com s’apropa a les històries que posteriorment dirigeix. Barrena va ser un dels encarregats de presentar en societat el projecte Acció>Cinema. Mediterráneo es projectarà per alumnes d’instituts al Projecte Educatiu Mira’m, organitzat pel Festival REC dins Acció>Cinema.

Txt. Álex Gil

Creus que l’audiovisual pot ser una eina transformadora?

Crec que el cinema és un generador d’empatia cap a històries i personatges que no coneixem. És un gran aparador per esborrar tòpics, pors i ignorància, però no és el motor definitiu. És una eina més per ajudar al que jo considero que és el gran mecanisme de transformació que hi ha que és l’educació, a través de les escoles sobretot, i també l’educació a casa. El cinema sempre ajuda, sempre ha anat un pas per davant de la societat, pensem en pel·lícules com Philadelphia, que va ser un altaveu, un generador d’empatia cap als malalts de SIDA i va ajudar a tirar aquest tabú a terra, però és una eina més, no és la eina definitiva. Ajuda a posar-hi fonaments, musculatura a un esquelet que ha de ser més societat. Dit això tot el que pugui dir o fer el cinema és enriquidor i transformador. Però jo sempre he pensat que si una persona diu que ha canviat gràcies a un llibre, a una pel·lícula, a un poema o a un discurs, aquesta persona ja portaba feina feta, i que simplement aquella pel·lícula només l’ha ajudat a fer el pas definitiu. El cinema és molt important però forma part d’un global. 

Tornaries al documental o creus que les històries arriben millor des de la ficció, des de la creació d’un personatge?  

Jo no marco cap frontera amb els gèneres. Quan un projecte m’interessa intento entendre quins són els millors mecanismes per explicarlo. Quan em va arribar Món Petit jo tenia claríssim que havia de ser un documental, primer de tot perquè era un moment de la meva vida en el que jo no podia aixecar una ficció com aquella història demanaria, i després perquè l’Albert Casals tenia una vida, una naturalitat, un aurea que jo creia era impossible traslladar a la ficció. Em van proposar després de fer el documental fer la pel·lícula de ficció i creia que no tenia massa sentit. Quan vaig descobrir la història de 100 metros també la podria haver fet com a documental, però a mi em va interessar més doncs el mecanisme de la ficció per modificar coses de la història que jo creia que s’havien de modificar, perquè hi ha coses reals que traslladades a la pantalla no les acabava de veure. I el mateix em va passar amb Mediterráneo, ja hi havia altres documentals i em semblava una nova eina per parlar d’aquest tema. Jo quan m’arriba una història no descarto mai res. No faig cap separació entre documental i ficció, per començar el documental és el meu gènere preferit com a espectador. Si m’arriba una història que veig que la puc explicar millor des d’el documental l’explicaré des d’el documental. Valoraré quina és la millor eina, lo que no tornaria és a repetir conceptes, no faria una altra pel·lícula sobre l’esclerosis múltiple o sobre la crisis de refugiats al Mediterrani perquè crec que ja he dit tot lo que havia de dir. 

A Món Petit o 100 metros ens vas apropar històries de superació. A Mediterráneo a un gran conflicte humà. Com t’arriben les històries? Què fa que et decideixis per aquests temes a l’hora de dirigir?

Una barreja de molts elements. Que em saltin les alarmes de que pot haver-hi una història interessant, que jo pugui explicar, que m’aporti coses a mi com a persona i que pugui interessar al meu entorn. I clar, que sigui factible de fer, em podria obsessionar amb una història de ciència ficció impossible de portar a terme. Hi ha una sèrie d’elements que a mi em fan implicar-me en una història, ja sigui més senzilla o més complicada. Que m’apropi a temes que per mi són totalment desconeguts com per exemple la leucèmia o a modes de vida que no són el meu. Com a 100 metros, un cant a la superació, un crit d’ajuda contra la desconeixença d’una malaltia greu i amb molt impacte. I a Mediterráneo també el mateix, descobrir un món totalment complexe a les nostres fronteres, per què no s’ajuda si es pot fer això? i descobrir unes persones reals. Una història que jo creia que podia explicar des de la ficció amb una estructura de cinema que s’adequa al cinema espectacle per arribar a quanta més gent possible explicant un tema que és verdaderament important. Què em fa implicar-me en una història? Doncs una barreja de totes aquestes coses. Dins de les teves possibilitats has de fer alguna cosa. Jo per molt que entreni no sóc capaç de fer una Iron Man, però si que sóc capaç de fer una pel·lícula. També és un tema de motivació, coses que et vibren o no et vibren. Què porta a un músic a fer una cançó? Suposo que és algo tan irracional com l’emoció. I també que si jo he d’estar molt anys amb una història ha de ser algo que m’ensenyi, que sumi és fonamental. 

Es difícil l’equilibri a l’hora de fer una pel·lícula de ficció sobre personatges i temes encara vius sense caure en els tòpics?

L’equilibri és molt complicat, però tot es basa en això. Primer, molt important trobar el to i després que la història s’adeqüi en aquest to. S’ha de ser molt fidedigne i molt respectuós amb els personatges reals. A partir d’aquí doncs han de funcionar els mecanismes per explicar la història. Sempre quan fas una pel·lícula basada en fets reals hi ha coses que s’han d’alterar per adequar les en aquesta estructura i és aquí quan pots caure en tòpics. Ho tenim com a algo molt dolent, però els tòpics fins i tot poden ser coses bones. Al final la vida està plena de tòpics. Ser original és molt complicat i de vegades no té perquè ser del tot bo. A l’hora de fer Mediterráneo un dels reptes era trobar l’equilibri entre fer una pel·lícula interessant i justa amb els personatges reals i sobretot en aquest cas amb el tema dels refugiats. Explicar d’una forma respectuosa dins d’una pel·lícula que pogués arribar el més lluny possible, aquest per mi és l’equilibri que s’ha de trobar. 

A Mediterráneo vas fer un gran esforç per intentar comprendre la realitat que estaves enregistrant. Et preocupava oferir una mirada massa occidental del conflicte?

La meva mirada és l’europea. Jo no puc enganyar ningú. Tinc la mirada d’algú de Barcelona. Però estava explicant la història d’uns badalonins que estaven visquent un conflicte que els superava.El focus l’havien de posar en els personatges que jo realment conec, els socorristes d’Open Arms, els grecs i els siris que vaig conèixer. No hem intentat alliçonar ningú, ni blanquejar una història. El que sí que vam fer és documentar-nos tot el possible per donar resposta a totes les preguntes que es podrien fer tots els personatges

per ser fidedignes. Què hagués passat si els nostres personatges principals fossin els siris? Crec pensar que també ho podria haver fet, però potser en lloc de 4 o 5 anys de feina haguessin estat molts més i m’hagués hagut d’envoltar de molta gent diferent. Nosaltres expliquem una història real d’una gent real que interpelaba a personatges d’altres cultures, en aquest cas milers de persones de Síria. És una visió europeista? Sí, perquè els que ho estem fent malament són els europeus. Jo crec que això queda clar a la pel·lícula.

Creus que el festivals de cinema poden ser un bon altaveu per aquest audiovisual de denúncia?   

Totes les iniciatives que consisteixen en compartir cultura, veus, discursos, que nosaltres no tenim al costat, em semblen una gran iniciativa naturalment. Tota la feina que facin els festivals em sembla que suma. És un bon altaveu. La única cosa que em preocupa que crec que passa amb la nostra pel·lícula i amb d’altres és que no trascendeixi i al final t’acabes dirigint només al públic convençut. Si fem una pel·lícula i només la veuen els primers implicats doncs això és un problema. En lloc de convèncer als convençuts obrir-nos una mica més, potser els festivals tenen una missió que és descobrir títols que no arribaran mai al circuit comercial, potser sempre mantenint aquesta idea, si als festivals hi hagués lloc per pel·lícules més populars potser arribarien més lluny. També si els festivals poguessin arribar a les escoles, arribar a l’educació, doncs generaríem aquesta força del canvi, tot passa per l’educació. Els que fem cinema potser ens queda una asignatura pendent que és enamorar als que encara no ho estan. Intentar arribar al més lluny possible, arribant a la gent que normalment no pot anar al cinema.