Qui paga el preu de la transició ecològica? Aquesta és la pregunta que vertebra dues obres audiovisuals recents impulsades per l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), que pretenen qüestionar el relat dominant de la suposada “transició verda”. A través dels documentals El cost amagat: l’altra cara de la transició verda i Les terres, per viure. Resistències a l’extractivisme verd a Madagascar, es posa el focus en les resistències locals davant l’extractivisme de minerals estratègics en contextos sovint invisibilitzats pel relat ecològic del Nord Global.

per Àlex Gil

Des de fa més de dues dècades, l’ODG treballa en la denúncia del model econòmic global des d’una perspectiva crítica sobre el deute, el comerç internacional i la justícia climàtica. En els darrers anys, les seves investigacions s’han centrat en el que anomenen “extractivisme verd”: una paradoxa segons la qual les solucions tecnològiques al canvi climàtic reprodueixen lògiques colonials i violentes. Aquests dos documentals neixen d’aquesta intersecció entre recerca, activisme i comunicació transformadora.

El cost amagat: del liti andí al coure xilè

Aquest migmetratge documental, produït per l’ODG juntament amb la productora cooperativa Quepo, i dirigit per Pablo A. Zareceansky Montserrat, és una peça clau per entendre com els discursos de sostenibilitat del Nord Global es tradueixen en pràctiques extractives al Sud Global. A través d’un recorregut per zones d’extracció minera a l’Argentina i Xile, El cost amagat s’endinsa en els impactes socials, culturals i ambientals de l’anomenat “extractivisme verd”.

El documental dona veu a comunitats indígenes, líders socials, activistes climàtics i expertes locals que viuen en primera persona les conseqüències de l’auge del liti, el coure o l’hidrogen verd. Les càmeres s’aturen en territoris com el salar d’Atacama o la regió de Fiambalá, on l’avanç de les empreses mineres ha transformat radicalment el paisatge físic i humà: conflictes per l’aigua, contaminació, precarització laboral, despossessió cultural i fragmentació social.

Més enllà de la denúncia, el documental també qüestiona els imaginaris que legitimen aquesta transició: es pot considerar “verda” una transició que reprodueix lògiques colonials i sacrifica ecosistemes per mantenir els patrons de consum del Nord? Quin sentit té parlar de “transició justa” quan es basa en l’espoli d’altres geografies?

El documental, que es va projectar al festival Indifest i posteriorment programat a 3Cat, es complementa amb el llibre autoeditat per l’ODG: La mina, la fàbrica i la botiga, fruit de la mateixa investigació, que analitza críticament les cadenes globals d’extracció, producció i consum de tecnologies verdes. El text denuncia com la transició ecològica està impulsant una nova onada d’extractivisme al Sud Global, liderada per corporacions i governs del Nord, sota una lògica tecnocràtica, geopolítica i mancada de perspectiva de justícia global. Davant això, proposa alternatives basades en la reducció de la demanda, el decreixement, la planificació pública i una transició feminista, comunitària i descolonitzadora.

Les terres, per viure: resistència des de Madagascar

Les terres, per viure. Resistències a l’extractivisme verd a Madagascar ens trasllada a una de les regions més invisibilitzades del mapa extractiu global. El documental, coproduït per l’ODG i la cooperativa audiovisual Bruna SCCL, es va realitzar durant un viatge de recerca de Clàudia Custodio i Marta Pérez Fargas, investigadores i comunicadores de l’ODG, el 2024 que va recórrer l’illa de nord a sud, en col·laboració amb el centre local CRAAD-OI (Centre d’Investigació i Suport d’Alternatives de Desenvolupament – Oceà Índic). 

Madagascar, amb grans reserves de terres rares —minerals essencials per a tecnologies com bateries, aerogeneradors i plaques solars— s’ha convertit en un objectiu clau per a inversors internacionals. El documental recull testimonis de camperols, pescadors, activistes i líders comunitaris que es veuen amenaçats o ja afectats per projectes miners a gran escala en zones com Tolagnaro, Toliara o Ampasindava.

Un dels eixos centrals del documental és la crítica al relat oficial que presenta la transició verda com un procés universalment positiu. Davant d’aquesta narrativa, les veus locals denuncien com les operacions extractives atempten contra les seves formes de vida, els seus drets col·lectius i la seva relació amb el territori. La mineria de terres rares, a més, té impactes duradors sobre el sòl, l’aigua i la biodiversitat, en una illa que ja pateix intensament els efectes del canvi climàtic.

Com en el cas d’El cos amagat, la pel·lícula neix d’una investigació que ha donat lloc també a un informe: Neocolonialisme en nom de la transició verda, en descàrrega lliure, i on s’analitza en profunditat les dades recollides sobre el terreny. Uns treballs molt útils per obrir espais de reflexió sobre com es connecten les agendes climàtiques globals amb els conflictes territorials del Sud Global.

Dues peces complementàries, una mateixa urgència

Ambdós documentals dialoguen entre si per deconstruir el relat tecnocràtic i eurocèntric de la transició verda. Des de l’altiplà andí fins a la sabana malgaixa, emergeix una mateixa denúncia: el preu de la descarbonització del Nord el paguen comunitats del Sud, els modes de vida, les cultures i els ecosistemes de les quals queden amenaçats per un extractivisme intensificat.

Les dues pel·lícules coincideixen a desmuntar la suposada neutralitat de les solucions tecnològiques, visibilitzant les múltiples formes de resistència que sorgeixen des dels territoris. Juntament amb els informes que les complementen formen una caixa d’eines per abordar la transició ecològica des d’una òptica crítica, multidimensional i situada. Els visionats col·lectius d’aquestes peces produïdes per l’ODG és un pas clau per teixir complicitats, generar consciència crítica i fomentar l’acció transformadora.

La pregunta que travessa les dues produccions interpel·la directament les societats del Nord Global: Quines implicacions té el nostre model de consum? Estem disposats a repensar el concepte mateix de transició, incorporant-hi la justícia climàtica i el respecte per l’autodeterminació dels pobles?

Més enllà de denunciar, aquestes peces criden a la responsabilitat col·lectiva, a l’escolta activa i a la construcció d’alternatives des de baix. Perquè no pot haver-hi transició ecològica sense justícia global.