El documental Maldita, A love song to Sarajevo, dirigit per Raúl de la Fuente i Amaia Remírez acaba de guanyar el Silver Dragon al millor curtmetratge documental al Festival de Cinema de Cracòvia, i poc abans s’havia fet amb el premi al millor curt documental a la Semana de Cine de Medida del Campo. Woman, va ser una de les pel·lícules programades a l’última edició del Docs Barcelona. Ambdues parteixen d’una idea original d’Ivan Zahínos. Parlem amb ell i descobrim que no només participa en el guió d’aquestes històries si no que, com a cap de projectes de Medicus Mundi, ha creat una línia editorial de documentals per fer arribar a molta més gent el treball d’aquesta ONG amb la salut pública.

Com neix la història de ‘Maldita, a love song to Sarajevo’? 

Surt de la meva relació amb la ciutat de Sarajevo. Al 1998 vaig anar allà a treballar després de la guerra i vaig establir molts contactes, vaig anar ficant-me en la cultura dels Balcans en general, i aleshores vaig descobrir la música sevdah. Normalment s’explica sempre la ciutat des del punt de vista de la guerra, del conflicte, donant una imatge evidentment negativa. És una ciutat que va patir tres guerres durant el segle passat. Jo lo que anava veient és que anava canviant i encara que sortia d’un trauma, la gent buscava superar-se i fer coses noves. Sobretot el tema art, música, cultura… tenia molta força. 

Més tard vaig tornar a treballar amb Medicus Mundi. Un dia vaig escoltar la veu de Božo Vrećo, sense saver si era un home o una dona, perquè té una veu molt peculiar, com molt angelical. Després vaig veure el personatge i vaig trobar que era la metàfora perfecta de Sarajevo, que és aquest aspecte multicultural d’una barreja tant forta que ja han creat una identitat pròpia. Doncs Božo era una mica així i vaig pensar que estaria molt bé fer un documental sobre sevdah, una música molt integradora, amb influències bizantines, otomanes, austrohúngares, i fer un homenatge a una ciutat que m’ha ensenyat a viure, a veure el món sempre divers que és una cosa molt positiva malgrat que hi ha gent que avui en dia està a l’altre extrem. 

Un dia em vaig creuar amb en Božo pel carrer i vam parlar de fer alguna cosa plegats. Va coincidir que ara fa un parell d’anys, que l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, via l’Agència Catalana de Cooperació, volien fer alguna cosa sobre la històrica relació de les dues ciutats. Aleshores vam trobar el finançament.  

El pont, la relació de les dues ciutats a la pel·lícula s’estableix amb un diàleg de Božo  amb la Clara Peya. Com va arribar al projecte? 

Quan la idea va tenir pes i vam aconseguir el finançament, vaig contactar amb Kanaki, la productora de la pel·lícula. Vam pensar que ell tenia que explicar aquelles virtuts de Sarajevo a Barcelona. Havíem de buscar algú que el rebés aquí. Vam estudiar diferents opcions. Va sortir el seu nom i vam veure que la història quadrava, com el Božo, la Clara és una persona que va més enllà de la música, per la seva personalitat, la seva visió del món, la seva valentia, hi havia també moltes similituds. Com el Božo ella parteix d’un gènere i el trenca. Vam pensar que encaixarien a la perfecció.  

Com ens has avançat, el documental parteix de la teva experiència personal, però va més enllà de les teves aportacions al guió i la producció, quines són les teves funcions a Medicus Mundi i els documentals? 

Encara que jo aparegui com a guionista o productor, jo sóc el director de projectes de cooperació de Medicus Mundi, jo treballo a salut pública, a diferents països. Som una ONG que ha intentat crear una nova forma de comunicació a partir dels projectes i de la realitat que nosaltres veiem. I d’altre banda, i això és una aproximació personal, però també de Medicus Mundi, pensem que tal i com s’han enfocat els documentals de les ONG sobretot als anys 90 i 2000, eren molt aleccionadors, i de transmetre una realitat a l’espectador occidental que li feia sentir culpable. Nosaltres, ja amb el nostre primer documental sobre salut a Moçambic, A luta continua!, la idea era mostrar una realitat dura, però al mateix temps mostrar la part positiva del que s’estava fent i mostrar-ho sense que Medicus Mundi fos protagonista, que penso que això és una característica bastant pròpia. Nosaltres no apareixem dient fem això i salvem vides. Penso que aquest model està esgotat ja. Hem d’arribar al cor de les persones, fer una bona pel·lícula i quan tinguis l’atenció de la gent ja pots explicar la teva història. 

I això ho hem intentat fer amb tots els documentals, a La fiebre del oro, que parla de medi ambient des de la història d’un miner; a Woman que parla sobre violència de gènere… Són realitats molt dures, però hi ha un col·lectiu de gent que fa art i està lluitant contra això. El tema és on posem el focus per fer que la visió sempre sigui positiva i emocionant. 

Com neixen tots aquests projectes per Medicus Mundi? 

Quan fas un documental tot ha de sumar. I si tu estàs fent un projecte de cooperació, en una reunió pot sortir una frase que té un potencial artístic brutal. Tot suma, no és cooperació i comunicació per separat.  Quan vaig tornar després de sis anys de treballar a Moçambic, vaig fer un informe i ningú em va fer cas, no transmet. Aleshores la idea va ser, fem una pel·lícula. S’havien de crear noves vies. 

Alguna vegada heu rebut una crítica d’haver fet un documental amb una visió massa occidental? 

Mai hem rebut cap tipus de crítica en aquest sentit, i hem treballat en països que són susceptibles d’aquest tipus de comentari. Com Moçambic, un país molt jove i que té una invasió d’agències i ONG, que té una estructura d’ajudes que distorsiona el país. Has de tenir molta cura amb com transmets la idea. Però són contextes en els que treballem i coneixem molt bé. Hem intentat sempre fer-ho amb molt respecte amb una visió molt directa i amb gent d’allà. 

Des de Medicus Mundi també impulseu la Mostra de Salut, drets i acció. 

La Mostra va començar abans de presentar el nostre primer documental, ja amb la mateixa idea. És una mostra de documentals relacionats amb la salut. Nosaltres fem de programadors, fem el filtre de pel·lícules i activistes. El tema de salut és tant important que pensem que mereix tenir una mostra exclusiva. 

Creus que els festivals són importants a l’hora de fer difusió del cinema documental de denúncia com el vostre? 

Si des de les ONG fem pel·lícules amb poca qualitat cinematogràfica i fent servir un discurs molt orientat a culpabilitzar a l’espectador, al final el públic serà només la gent que està ja convençuda.   Nosaltres intentem que el documental tingui una qualitat, e intentem que es mogui per circuits que ens permetin arribar a un públic molt més gran. Els festivals són un espai ideal, tot i que de vegades als documentals de les ONG no se li dóna tanta importància. 

On us portaran els nous projectes? 

El més immediat és un altre documental a Moçambic, amb temes de malnutrició i sobirania alimentària. També tenim un de medi ambient a Amèrica Llatina, probablement a Bolivia. A cada projecte gran que tenim intentem sempre incloure fer un documental, encara que no podem tenir una producció molt gran, perquè això és un extra a la nostra feina de salut pública.

Com a balanç, creus que heu aconseguit el vostre objectiu? 

Va ser una posta arriscada, però que ara s’ha consolidat, i penso que funciona molt bé que com a entitat tenir aquesta línia de comunicació. També tenim una línia de podcast, que vam iniciar de manera molt paral·lela als documentals. Aquesta part de posar en valor a Medicus Mundi penso que és molt important. 

Més informació sobre Medicus Mundi

https://www.medicusmundi.cat

Els documentals de Medicus Mundi

https://www.medicusmundi.cat/documentals