Com es pot descolonitzar la mirada des del cinema? Aquesta va ser una de les preguntes que va travessar la jornada Narratives del Sud Global: noves representacions i mirades, celebrada a La Bonne el passat 21 d’octubre en el marc del programa Acció>Cinema.

per Àlex Gil

Les actrius i cineastes Beatriz Mbula i Adriana Fuertes, juntament amb Joana Bregolat de l’associació CooperAcció, i amb la moderació de Salima Jirari, consultora en diversitat, igualtat i inclusió, van dialogar sobre com desmuntar les jerarquies colonials i patriarcals que encara marquen la manera com veiem, narrem i imaginem el món. La jornada, programada per Maria Castellví Lloveras, investigadora en comunicació i gènere i directora del Festival Reteena, es va tancar amb un espai participatiu amb professionals del sector audiovisual i representants d’organitzacions per a la justícia global per repensar com es produeix, es representa i es comparteix el cinema vinculat al Sud Global.

La persistència de la mirada colonial

La sessió va començar amb una reflexió sobre el significat mateix del terme Sud Global. Jirari va assenyalar que més que una ubicació geogràfica, és un espai de desigualtats produït per la colonialitat del poder, una estructura que continúa determinant quins cossos, llengües i històries són visibles. Aquesta herència colonial no només persisteix en les institucions, sinó també en la manera com les imatges representen i jerarquitzen el món.

Segons Jirari, moltes de les narratives que provenen d’aquests contextos s’han vist simplificades, exotitzades i domesticades per una mirada colonial travessada pel patriarcat. No hem de parlar de noves narratives, sinó de narratives que no han estat visibilitzades. 

Aquesta mirada redueix la complexitat de les experiències del Sud Global a relats de vulnerabilitat o dependència, reproduint dinàmiques de poder pròpies de les antigues estructures colonials.

Desplaçar el centre: crear des de la pròpia veu

Adriana Fuertes va parlar del buit de no sentir-se representada i de la necessitat d’apropiar-se del dret a narrar des de la pròpia experiència. “Venim d’una diàspora que encara carrega les conseqüències del colonialisme, i és difícil construir estratègies narratives quan les nostres filles creixen en un altre continent.” Fuertes va reivindicar una altra manera de filmar, més lligada a la contemplació i a l’observació, “com una resistència a la velocitat i a la lògica productiva del capitalisme audiovisual.”

També va posar sobre la taula els obstacles estructurals que dificulten aquest canvi de paradigma: la manca de recursos, la necessitat de convertir-se en “marca” per accedir a finançament, la hostilitat de la indústria davant propostes que no s’ajusten a les seves expectatives comercials i el temor institucional a abordar temes colonials o de gènere.

Nous relats des del Sud Global i la necessitat de comunitat

Des de la seva experiència com a creadora i activista, Beatriz Mbula va reflexionar sobre la recepció que tenen aquestes històries dins la indústria. “Encara hi ha una mirada colonitzadora, una exigència constant de delicadesa o demostració. És com si les nostres maneres de fer no fossin possibles dins d’aquestes regles de joc.”

Tot i així, Mbula es mostra optimista davant l’emergència de noves narratives que s’estan construint des del Sud Global, on la idea de mestissatge o ancestralitat deixa de ser exotitzada per convertir-se en una proposta de futur. Va destacar la importància de crear aliances i teixir comunitats, com l’espai AFRO dins CIMA o l’Assemblea Antiracista, on ella participa i que estan transformant dinàmiques institucionals i obrint nous espais per a veus afrodescendents i racialitzades. 

També va apuntar que les ONG i els espais de cooperació podrien ser llocs potencials per germinar històries, sempre que es desmuntin les estructures de dependència que encara hi persisteixen. I va concloure: “Les històries del marge han de fer-se valer pel que són, no pel paper que juguen dins d’una jerarquia que les classifica com a vulnerables.”

Des de la perifèria al diàleg

Joana Bregolat va remarcar que treballar des de la perifèria no vol dir parlar per les altres, sinó crear espais de diàleg on les altres puguin parlar. Va alertar sobre el risc de reproduir una mirada de victimització i va defensar que l’audiovisual ha de servir per ampliar el diàleg i la complexitat. “Hi ha persones que no tenen la capacitat de fer arribar el seu discurs perquè els nostres sistemes de distribució i exhibició són, encara, profundament eurocèntrics.”

Per això, Bregolat va apostar per repensar els espais d’exhibició i per donar visibilitat a la multidimensionalitat dels personatges femenins, allunyant-los de les representacions unidimensionals o simbòliques.

La taula va cloure amb una coincidència entre totes les participants: la urgència de descolonitzar les narratives. “No n’hi ha prou amb canviar qui parla, cal qüestionar també com es parla, des d’on, i amb quins recursos i condicions materials”.

Descolonitzar per imaginar

Després de la taula, Joana Bregolat i Maria Castellví Lloveras van dinamitzar un espai participatiu amb representants de festivals, mostres de cinema, organitzacions per a la justícia global, administracions i professionals del sector audiovisual. A partir de dues preguntes: Quins reptes tenim per avançar cap a noves representacions del Sud Global? i què necessitem per fer-les possibles?, els grups van construir col·lectivament un mapa d’idees a partir de tres eixos simbòlics. D’aquest intercanvi en va sorgir un conjunt de reflexions i propostes que conviden a repensar com es produeix, es representa i es comparteix el cinema vinculat al Sud Global. 

Va emergir la necessitat de conèixer i accedir als circuits no comercials on circulen altres narratives, de trencar amb les modes i d’apostar per la subtitulació i difusió d’obres en català provinents d’altres territoris. També es va destacar la importància de convertir les renúncies creatives i el dol en motors d’incidència dins la indústria, així com de generar espais per a noves formes de fer cinema des de la diàspora i la joventut.

Es va subratllar que les anomenades noves narratives, en realitat, recuperen històries i personatges invisibilitzats, i que les pel·lícules sobre el Sud Global no han de ser necessàriament didàctiques o reivindicatives, sinó que també poden ser emocionals, íntimes o belles. Alhora, es va advertir que l’accés a més recursos pot comportar censura i estandardització, limitant la llibertat creativa.

De cara al futur, es va posar èmfasi en l’educació audiovisual i mediàtica per formar espectadors crítics, en la necessitat de polítiques públiques amb rendició de comptes per garantir la diversitat, i en la creació de xarxes de col·laboració entre ONG i producció audiovisual que potenciïn els rols de cada agent. Com van apuntar algunes participants, “és hora de deixar de ser alternatives per començar a ser referents”.

El repte de fer-se sentir

Com a tancament, Maria Castellví va destacar que la jornada va permetre “identificar les múltiples capes que configuren la desigualtat que viuen les creadores afrodescendents a casa nostra”. No només la dificultat perquè els seus projectes tinguin visibilitat, arribin al gran públic o obtinguin reconeixement, sinó també la censura externa i interna que apareix quan aconsegueixen aixecar finançament per a projectes d’alt pressupost. Castellví assenyala que “De manera contradictòria, se’ls demana que expliquin històries diverses, però amb limitacions: que no ofenguin, que no incomodin.”

També va posar de relleu la dificultat de base d’accedir a la formació en cinema i audiovisual, marcada per un fort biaix socioeconòmic que exclou moltes joves d’orígens diversos. Tot plegat, conclou, “es tradueix en narratives encara molt estereotipades i poc diverses, que resulten en un audiovisual de menys qualitat”.

El cinema pot ser una eina per imaginar altres formes de relació, de pertinença i de memòria. Com deia Salima Jirari per tancar la seva intervenció, “la descolonització no és un fi, sinó un procés: un exercici constant d’escolta i de reapropiació de la pròpia veu”.