Durant aquest mes de febrer, i al llarg dels mesos de març i abril, es duu a terme el GalactiCurs, una oferta de tallers situada dins d’Acció>Cinema del Galacticat, el Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Ponent a Tàrrega. Un d’aquest tallers consisteix en classes de confecció d’un guió cinematogràfic de la mà de David Casals Roma que tracta temes de gran importància en l’actualitat com els drets de les dones, la vida lliure de violències i els drets sexuals i reproductius. En aquesta ocasió, hem volgut parlar amb l’ideòleg del taller per conèixer més a fons la seva perspectiva, els valors que treballa i la importància del cinema per visibilitzar determinades temàtiques.

Txt: Mireia Girbau

Creus que l’audiovisual pot ser una eina transformadora?

Més que transformadora, jo diría agitadora. Si l’audiovisual i l’art en general tinguessin el poder de transformar la societat, hauríem hagut d’haver canviat fa centenars d’anys, i això no ha ocorregut. És molt complexe i ambiciós pretendre transformar al menys a gran escala. Però a petita escala, l’audiovisual sí que pot agitar a l’espectador, el pot treure de la seva zona de confort i presentar-li situacions i problemes que ignorava. L’espectador/a és qui decideix transformar el seu entorn o no. Però el cinema sí que té el poder d’agitar consciències.

 Quins són els teus objectius quan plantejes un taller de guió per a joves? Quins són els valors que s’han de transmetre i com els articulem en un guió? 

El guió és la part més important de tot projecte audiovisual. Dificilment podràs fer una pel.lícula interessant si el guió no ho és. Per això m’agrada treballar les idees, per donar-los-hi forma i atorgar-los-hi espai creatiu per a que puguin evolucionar. Jo no intento donar mai solucions als problemes, ja sigui d’estructura, de diàleg o de profunditat de personatge, però sí intento guiar a l’estudiant per a que ella mateixa trobi la solució utilitzant la reflexió i la seva propia creativitat. Quan es fan tallers amb temàtiques tant punyents com els drets socials i polítics, obres la possibilitat a que l’estudiant utilitzi la seva pròpia visió del món per contar-ne una història. Jo sempre insisteixo en que contin històries locals sobre problemes actuals, perquè així la seva visió personal hi será més present.

 De quina manera creus que s’ha d’incorporar la mirada paritaria al cinema?

És un fet innegable que el cinema ha d’evolucionar molt per a donar cabuda a moltes mirades, no només de gènere, sino d’etnicitat, religió, sexualitat… Poc a poc s’estan fent grans passes per a que totes les mirades tinguin un lloc privilegiat en el cinema, però encara queda camí per recòrrer. Però el més important, que es adonar-nos del problema, ja está fet. La resta és una qüestió de temps i voluntats. Prendrà temps, però soc optimista al respecte.

 Què és el que essencialment creus que hi ha d’haver en un curt que doni a la reflexió i al pensament crític?

Per mi el més important és la participació del públic en la història. I per a que això passi hi ha d’haver un component humà fort en la història. Un espectador que es conmou amb la historia d’un refugiat, ho fa perquè empatitza amb la part més humana del personatge, no perquè ho hagi viscut ell mateix. És molt important que un curt sàpiga tractar una historia local i la sàpiga universalitzar a totes les cultures del món. Si hi ha participació del públic, hi haurà una reflexió. Si, a més a més, a la història s’exposen esdeveniments actuals, problemes polítics i amb una gran càrrega social, l’espectador també s’hi abocarà a un pensament personal i crític. Crec que és molt important que un curt proposi preguntes i no doni respostes. A l’espectador no li agrada que li diguis què ha de pensar, però sí que li plantegis un conflicte i que sigui ella qui en tregui conclusions.

 Ficció o documental a l’hora d’explicar aquests temes?

La ficció i el documental són dos formats diferents. Depenent de la història, un format funcionarà millor que un altre. El format a escollir el determina la història i no al revés. Per mi, tots dos formats són igual d’efectius si la història que es conta és interessant. És cert que quan es parla de drets polítics i socials la tendència és optar pel documental ja que dóna un caire més realista i inmediat al problema. Però la ficció, a diferència del documental, et permet llicències més poètiques i girs dramàtics en la trama més impactants.

Com creus que poden ajudar els festivals de cinema a canviar el paradigma audiovisual?

Pels curtmetratges o per les pel.lícules de baix pressupost, els festivals són finestres de difusió inmillorables per poder difondre la teva feina. I, com a públic, és un lloc genial per descobrir treballs que no trobaries ni al cinema ni a la televisió convencional. Així doncs, són llocs d’encontre entre creadors i públic. Els festivals fan una gran labor artística però també social i conciliadora, donant oportunitats a treballs de cineastes que en el circuit comercial no tenen lloc.