Text: Mireia Girbau       Imatges: CCCB

El passat diumenge dia 21 de novembre vam poder gaudir en el marc del festival de L’Alternativa, en el Hall del CCCB, del film Stop Filming Us, dirigit pel cineasta Joris Postema, un esdeveniment que volia homenatjar els 50 anys de l’organització Metges Sense Fronteres. La pel·lícula documental retrata, amb gran sinceritat, la societat de Goma, una ciutat de la República Dominicana del Congo, i llança una pregunta a tots els seus interlocutors: és possible que un cineasta occidental pugui mostrar la realitat sobre les situacions humanitàries i de conflicte en un país del sud global? 

Una qüestió que no té una resposta fàcil i que va seguida de moltes opinions contrastades que Postema, el director, intenta personificar en el seu film. Stop Filming Us és un documental que mostra la història dels seus protagonistes, els habitants de Goma, des d’una perspectiva allunyada de la visió colonitzadora (o més aviat neocolonitzadora, terme que s’utilitza al film) i que critica el discurs utilitzat dels mitjans de comunicació i les ONG. Es qüestiona també si la pel·lícula realitzada per una persona d’occident pot mostrar realment la realitat de la societat del país, les seves necessitats, opinions i desitjos, o si pel contrari, el resultat de la gravació podria ser un muntatge, com ja s’hi han trobat en moltes altres ocasions. Una comunitat que reivindica els seus drets com a poble dins d’una globalitat a parts iguals, que demana que es transformi la imatge de “l’home blanc salvador” que ha creat una necessitat de dependència que no necessiten i que exigeix que es prengui consciència del tipus d’informació que s’està donant del seu país des d’occident. 

A continuació de la projecció hi va haver un debat amb alguns membres de l’equip de rodatge d’Stop Filming Us i altres membres col·laboradors. Hi van participar el director del llargmetratge, Joris Postema i la cineasta i també protagonista del film, Bernadette Vivuya. Els acompanyaven François Dumont, responsable de comunicació de Metges Sense Fronteres i Sílvia Omedes, directora de la fundació Photographic Social Vision. Es van parlar sobre alguns punts que hem recollit a continuació: 

• La importància de prendre consciència sobre la realitat que s’està enregistrant

Responent a una de les qüestions principals del debat, Joris va afirmar que tots els professionals de la comunicació que treballen enfocats en el món de la imatge, quan treballen des d’un lloc estranger, com és Goma, han de ser conscients de tots els privilegis dels quals estan rodejat. Si una persona occidental no n’és conscient, no podrà veure l’autèntica realitat, sinó que veurà la seva pròpia versió. Ho va exemplificar afegint que molts dels fragments que va filmar parlaven per si mateixos de les desigualtats amb què convivien allà i també va reconèixer haver caigut en l’error de gravar certes imatges des dels seus prejudicis, com una picabaralla entre dos persones de la ciutat, sense situar-ne el context. 

• La imatge que ens arriba des dels mitjans internacionals i les ONG no és la verdadera

Bernardette Vivuya, periodista i cineasta natal del Congo, va ser molt crítica afirmant que moltes de les iniciatives i accions que emprèn el seu poble no reben suficient ajuda, ni tan sols són visibilitzades pels mitjans de comunicació. Avui en dia, primen les breaking news, les notícies que parlen sobre la violència i la guerra per sobre de tots els altres fets noticiables que passen al país. “Hi ha mitjans que només han enfocat la seva càmera en aquest tema, i no han documentat altres aspectes del país.” La cineasta crida a la reflexió i afirma que és necessàri documentar també altres aspectes de la seva societat per tenir una imatge més completa, i pel·lícules com la d’en Joris és una oportunitat. 

• Empoderar-se des de la perspectiva d’un poble que es qüestiona el seu paper i la seva imatge

Actualment, hi ha un problema a l’hora de trobar recursos financers per desenvolupar projectes que volen canviar la imatge del país, però la cerca d’alternatives i projectes que donin suport és incessant. Bernardette ens va parlar d’un institut que donava classes a tots els habitants de la ciutat amb l’objectiu que es qüestionessin la seva imatge, tant individual com global. Va afegir que ella mateixa estava desenvolupant projectes que il·lustraven facetes del seu país que no eren les habituals, com la resiliència de la seva comunitat o els abusos sexuals que moltes dones pateixen. Imatges que, segons Bernadette, “il·lustraven el poder de la comunitat i permetien sobreviure al seu país.”

• S’estan organitzant canvis en el món del fotoperiodisme per desmuntar els estereotips

Sílvia Omedes, directora de Photographic Social Vision, fundació que organitza el Word Press Photo a Barcelona, va admetre que organitzacions i premis com el seu han perpetuat alguns clixés que tant encara perduren. Una gran plataforma que beu dels conflictes globals i també de tots aquells vicis que denuncia Stop Filming Us. Tot i així, també va assenyalar que la tendència va a la baixa: la seva organització ja fa 5 anys que ha anat introduint canvis. S’ha integrat una àmplia diversitat de persones de diferents ètnies i regions en el jurat dels seus concursos, i també hi ha hagut un canvi de direcció que ha donat a terme un nou desafiament. El sector del fotoperiodisme, assenyala Omedes, “ha realitzat una bona autocrítica i cada cop troba més dificultats per arribar al seu públic i ha de cercar vies alternatives.” Avui en dia, un gran esdeveniment públic i de renom com és el World Press Photo s’ha proposat un dels seus majors reptes: fer honor al seu nom. 

Finalment, pots tornar a veure el debat a través dels següents enllaços:

Subtitulació en català: https://www.youtube.com/watch?v=zBphWmyr5kA

Subtitulació en castellà: https://www.youtube.com/watch?v=-Sel4jNA7uY

V.O: https://www.youtube.com/watch?v=aJSGSqKqozA