Text: Álex Gil – Fotos: Eladio Agudo

En el marc del segon Congrés per la Pau, celebrat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, vam programar, en col·laboració amb l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament del Departament d’Acció Exterior i Govern Obert, una projecció de El Retorn, la vida després de l’Isis, dirigit per l’Alba Sotorra (Reus, 1980). La seva pel·lícula ens mostra la dura realitat d’un grup de dones occidentals al camp de refugiats d’al Roj, al norest de Siria. Atrapades en el seu passat després de pertànyer a l’Isis. Vam tenir l’oportunitat de conversar amb la directora sobre les possibilitats del documental com a eina de transformació, de com ha construït la seva mirada i de la necessitat dels festivals. 

Pot ser el cinema una eina transformadora?

El cinema transforma o perpetua realitats, té un gran poder en la nostra vida i depèn de la diversitat d’aquest cinema que tinguem un reflexe, un lloc on enmirallar-nos més sà o menys sà. I el documental crec que ja té una voluntat pròpia de transformació. Tots els documentalistes aspirem i desitgem poder tenir un impacte en la realitat i poder canviar el món. Que ho poguem fer o no és una altra cosa i amb una pel·lícula és obvi que és impossible. És amb el conjunt de moltes mirades, i de moltes persones treballant juntes, que es poden canviar les coses. 

Els teus documentals no són gens asèptics. Vius cada documental com una experiència.

Per mi cada documental és un viatge molt bèstia a diferents nivells. És un viatge personal, quan vius la vida estàs constantment canviant. Per mi crec que té a veure amb com vaig començar a fer pel·lícules, el meu primer projecte va ser un documental que vaig fer arrel d’un viatge en autoestop des de Reus fins el Pakistan. Allò va marcar la meva forma de mirar i d’entendre que el documental era per mi un pretext per comunicar-me amb el món, per mirar-lo i per aprendre. Crec que des d’aleshores he sentit que a través del documental aprenc i visc. Després, obviament, has de compartir tot això. Per mi és impossible fer una pel·lícula sobre algo o algú que no conec íntimament. Crec que sóc més emocional que racional en els projectes que faig i aquest vincle humà ha de ser-hi. Amb les meves protagonistes he passat coses de molts tipus. No és una relació cordial o distant, hi ha una implicació, i no només en el moment de fer la pel·lícula, si no que queda per sempre. Jo vaig sumant causes i persones a la meva realitat.

On mires? Com tries el conflicte? 

No hi ha una estratègia. És més el fruit de l’experiència vital que et porta cap a un costat o cap a un altre. Aquest viatge en autoestop va ser iniciàtic, em va marcar molt. Allà vaig conèixer dones que m’han marcat molt la mirada de gènere, per exemple. Allò condiciona, aquell vincle amb el territori que vaig fer amb aquella edat ha estat per sempre. En aquell viatge vaig fer el primer vincle amb el Kurdistán i després he tornat uns anys després amb Comandant Arian. I El Retorn neix per l’experiència amb aquesta pel·lícula, sense això ni tan sols hauria tingut l’accès a aquests camps de detenció. Va ser ella la que va trucar perquè em deixessin passar. 

Com evoluciona l’escriptura dels teus documentals?

La gent que fem documentals tenim una idea, una intuició i comences a explorar-la. Després és màgic com aquella intuició es transforma i m’ensenya lo petita que era la meva mirada abans de acostar-me i conèixer allò en primera persona. Això és part de la teva transformació, lo que t’ajuda a créixer i veure les coses des d’un altre lloc. A mi em donaria molt mala espina, que un documental l’acabi tal com l’havia imaginat. No hauria après res.

Et preocupa oferir una mirada occidental sobre aquests conflictes a Orient Mitjà?   

La mirada és subjectiva. Sóc una dona occidental. Al festival Hotdocs quan vam presentar Comandant Arian, jo només estava preocupada per les cinc dones kurdes. Estava retratant a aquelles dones des d’un lloc molt íntim. El poble kurd ha agafat com seva aquesta pel·lícula, i això em dóna tranquil·litat. Evidentment sí que la passo per el meu prisma, però sempre dic que a la relació personatge-director, el personatge s’ha d’obrir molt, en aquest cas jo vaig fer el mateix pas. Aquesta simbiosis crec que repercuteix en la confiança que has de tenir. Crear aquest entorn. Una relació mútua. Té molt a veure amb escoltar. Amb el Retorn jo veia als periodistes que arribaven en un moment super dur per aquelles dones i em semblava una falta de responsabilitat. Tot allò només et servirà per crear una visió errònia, un debat mal dirigit. Elles no estaven preparades per una entrevista. Poder fer una reflexió madura del que has viscut a l’hora d’explicar-ho a algú altre. Elles no estaven preparades i jo tampoc. Sobretot quan del retrat que jo faré d’aquestes dones depèn la seva vida i de la de moltes dones més. Un retrat que generarà discurs a Europa i tindrà un efecte polític  Els periodistes anglosaxons han estat molt irresponsables en aquest conflicte. Han preferit els titulars sense context. Hem de parlar més de la responsabilitat que no de la mirades colonitzadores, sobretot quan Europa té alguna cosa a dir políticament sobre allò. 

Sempre des d’un punt de vista feminista. 

Jo pensava que les lluites feministes eran cosa de la meva mare i aquest primer viatge em va obrir els ulls. No només de la realitat de les dones d’Orient Mitjà si no de les dones en general, i des d’allà comences a reflexionar-hi i pensar-hi. Aquests relats d’altres feminismes sempre han estat aquí, no només com a dona blanca, si no de les lluites de qualsevol dona i context. 

Quina importància creus que tenen els festivals de cinema per els documentals?  

Els festivals són la nostra plataforma per donar a conèixer els projectes, perquè sempre van acompanyats dels mitjans de comunicació que són l’altre puntal importantíssim. En una pel·lícula de ficció tens un pressupost molt alt per poder fer publicitat, però amb els documentals són els mitjans els que ens fan aquesta feina i ens ajuden a donar a conèixer, fer-se eco de la mirada. Els festivals et connecten de manera molt directa amb el públic. Aquest contacte físic que tens amb els espectadors és molt enriquidor per l’equip, són els que donen sentit a tot aquest esforç.