El festival DocsBarcelona va acollir entre les seves activitats la taula rodona Contranarrativas y resistencia en el documental latinoamericano, un espai de debat moderat per Miquel Escudero que va presentar les perspectives de Susana Molina, directora de la Escuela Internacional de Cine y Televisión de San Antonio de los Baños a Cuba, i de Lorena Cervera, autora, documentalista i docent, qui va presentar el seu llibre «A Feminist Counter-History of Latin American Documentary». A través d’un diàleg que va connectar la resistència històrica davant dels bloquejos materials amb l’urgent recuperació de la memòria de les cineastes oblidades, la sessió va reivindicar el documental com el territori primigeni per desmantellar els discursos hegemònics i continuar filmant des dels marges.

per Àlex Gil

“El documental llatinoamericà i caribeny ha estat, des dels seus inicis, el lloc primigeni de les contranarratives audiovisuals, donant veu i imatge a grups socials poc representats en els discursos dels mitjans hegemònics”. Amb aquestes paraules obria la seva intervenció Susana Molina, qui va plantejar tres preguntes essencials que guiarien el debat: a quines narratives pretén oposar-se aquest cinema?, de quina manera es pot exercir la resistència?, i pot la formació contribuir a desenvolupar aquestes contranarratives o és millor adaptar-se als cànons establerts?

El lloc de les contranarratives

Per respondre al primer interrogant, Molina va assenyalar que l’objectiu principal és fracturar les narratives dominants, aquelles que estan “cobertes pel mantell del poder polític i econòmic”. En aquest escenari, quan els realitzadors manquen d’autonomia, la seva forma de resistir consisteix a reafirmar-se com a creadors de nous continguts i llenguatges per desmarcar-se de les regles imposades. Va ser precisament sota aquesta premissa de resistència com es va fundar el Nuevo Cine Latinoamericano, impulsat per corrents com el «tercer cinema» i el «cinema imperfecte». Aquest moviment va cobrar tanta força que va propiciar fins a cinc Encuentros de Documentalistas (ENDO) en ciutats com Caracas, Buenos Aires i l’Havana, amb ambiciosos plans per transformar les lleis, l’educació i la distribució cinematogràfica, encara que, això sí, amb una presència femenina gairebé testimonial.

Si bé en aquella època els temes centrals giraven al voltant de les lluites antiimperialistes, les dictadures militars, l’opressió de classes i la pobresa, el panorama actual ha evolucionat notablement. Avui dia, l’agenda documental s’ha expandit cap a la lluita contra la violència de gènere, la diversitat sexual, les migracions, el canvi climàtic i la inclusió. Aquesta transformació temàtica ha vingut acompanyada també d’una evolució en el llenguatge, que ara transita cap a la hibridació i l’autoreferencialitat. D’aquesta manera, tal com va concloure Molina, els documentalistes llatinoamericans no han abaixat la intensitat de les seves narratives de alliberació, sinó que han traslladat el foc cap a l’individual, introspectiu i afectiu, mantenint intacta la cerca d’emancipació que el continent encara necessita.

Una contrahistòria necessària

Si Molina avançava que la presència femenina en els inicis del moviment era testimonial, Lorena Cervera fa d’aquesta mateixa absència el nucli del seu estudi. El seu llibre «A Feminist Counter-History of Latin American Documentary« (editorial Routledge) busca visibilitzar les cineastes oblidades i oferir una perspectiva feminista de la història del cinema documental llatinoamericà. Aquesta investigació, fruit de la seva tesi doctoral, se sitúa de ple en la intersecció del documental, les cultures cinematogràfiques llatinoamericanes i els moviments feministes. En la seva anàlisi, Cervera assenyala que, encara que el cinema polític de les dècades de 1950 i 1960 va aportar valuoses narratives de alliberació, també va perpetuar un cànon «heteromasculí» que ignorava l’opressió de gènere. Per això, a partir dels anys 70 i a redós de l’onada feminista, moltes dones van començar a filmar les seves pròpies realitats. Ho van fer desafiant grans barreres com la manca de formació formal, l’escassetat de finançament, les càrregues del treball domèstic i una exclusió sistemàtica dels circuits de crítica, festivals i arxius.

Per abordar de manera integral aquest buit històric entre principis de 1970 i mitjans de 1990, el llibre proposa tres aproximacions fonamentals. La primera se centra en els documentals inspirats en el cinema militant, els quals van explorar les problemàtiques de les dones treballadores des d’una perspectiva marxista en un context d’auge neoliberal i feminització de la pobresa. Amb obres que van trencar la cultura del silenci patriarcal en generar espais de producció segurs i crítics on les dones parlaven per si mateixes. La segona aproximació examina el cinema de col·lectius feministes i la circulació de les seves idees després de la Conferència Mundial de la Dona de 1975 a Mèxic. Aquestes agrupacions van utilitzar el cinema com una eina d’intervenció política i transformació social, prioritzant el fet social per sobre del fet comercial i rebutjant l’autoria individual per treballar estretament amb activistes i líders comunitàries. Finalment, la tercera aproximació s’enfoca en el documental en primera persona i les experiències diaspòriques, analitzant com l’exili i la migració van influir en un «gir subjectiu» on les realitzadores van trencar la il·lusió d’objectivitat per explorar la feminitat, la sexualitat i la memòria des de la seva pròpia vivència.

En última instància, Cervera va emfatitzar que el desconeixement actual d’aquestes cineastes i les seves obres no només distorsiona la nostra comprensió del passat, sinó que també limita les nostres possibilitats en el present. Per aquesta raó, la seva investigació se suma a un esforç col·lectiu urgent per recuperar aquestes memòries, analitzant a fons les raons polítiques, institucionals i epistemològiques de la seva exclusió per contribuir, d’aquesta manera, a una cultura investigadora i cinematogràfica molt més inclusiva.

Crear des dels marges

Per aterrar aquests conceptes a la realitat actual, Susana Molina va incloure en la sessió el testimoni de dues cineastes de l’Escuela de San Antonio de los Baños, les quals van oferir perspectives concretes sobre com s’exerceix la resistència en els seus respectius països.

La primera a intervenir va ser la Mónica, cineasta colombiana, qui va destacar la complexitat del seu context local, fortament marcat per la violència armada. Per a ella, “la resistència rau en el poder fer amb els recursos disponibles, creant un cinema possible i imperfecte que no busca grans produccions, sinó saber mirar i saber escoltar”. En aquest sentit, va subratllar el paper de l’escola cubana en ensenyar-los a realitzar pel·lícules de petit format “enfocades més en la mirada que en la tecnologia”, una aposta que funciona com a contranarrativa davant de la indústria hegemònica i la representació unificada de Llatinoamèrica. Per a la Mónica, és clar que “en la manca existeix la necessitat de crear”, i que aquest tipus de cinema permet a les comunitats “tornar a pertànyer” i construir present en els seus propis territoris.

Per la seva banda, la cineasta paraguaiana Juana Miranda va complementar aquesta visió reivindicant el cinema indígena, camperol i comunitari com una forma crucial de resistència. Segons Miranda, aquest tipus de realitzacions ofereix “una altra mirada, una manera diferent de pensar i de proposar el ser, la potència, el que som i el que podem arribar a ser”. Tot i que aquestes produccions solen quedar fora dels circuits comercials i no gaudeixen de la mateixa visibilitat, ambdues creadores van coincidir que són eines fonamentals per conèixer, debatre i transformar la nostra pròpia realitat des de la perifèria.

El valor de la resistència i la mirada pròpia

Durant el debat posterior a les presentacions es va abordar la complexa realitat del cinema cubà en l’actualitat sota un bloqueig econòmic qualificat d‘asfixiant, un entorn de subsistència on l’Instituto del Cine de Cuba i les productores independents aconsegueixen realitzar obres amb recursos mínims i un enfocament profundament crític cap a l’organització social del país. En aquest context, Susana Molina va afirmar que les produccions estudiantils de la Escuela Internacional de Cine y Televisión de San Antonio de los Baños a Cuba constitueixen, des dels anys 90, la font documental més important sobre la vida a l’illa.

Com a colofó d’aquesta anàlisi, la conversa va derivar en la importància d’acompanyar els cineastes contemporanis perquè prioritzin la seva pròpia mirada i posició al món per sobre de les exigències tècniques o els reconeixements externs. En aquest sentit, Susana Molina va destacar el rol crucial dels festivals, prenent com a exemple l’èxit dels treballs de San Antonio de los Baños en festivals internacionals o espais com DocsBarcelona, per donar visibilitat a aquestes contranarratives davant de l’exclusió de les grans plataformes comercials. Així, la trobada va concloure amb una ferma crida a què Llatinoamèrica es reconegui a si mateixa com a innovadora i potent en lloc de subalterna, promovent de forma autònoma els seus propis diàlegs i circuits d’exhibició.

Fotografies Xavi Caparros