En un món encara marcat per les ferides obertes del colonialisme, el cinema documental emergeix com una eina vital per recuperar veus silenciades i desmuntar els relats imposats des del centre. Tres films presentats a l’última edició del DocsBarcelona, procedents del Perú, el Senegal i el Sudan, proposen una relectura del passat colonial, alhora que denuncien les seves continuïtats presents, des del marge i amb mirada pròpia.

per Àlex Gil

A La memoria de las mariposas, Tatiana Fuentes Sadowski parteix d’una imatge colpidora: dos nens indígenes exhibits a Europa com a prova de les atrocitats del comerç del cautxú. A Sunu Gaal (El nostre cayuco), Josep T. París posa el focus en una generació de joves senegalesos que somien amb Europa com a via d’escapament. Finalment, Khartoum, codirigit per quatre cineastes sudanesos, ofereix una mirada plural i visceral sobre la vida abans i després de la guerra civil al Sudan.

Lluny de caure en la victimització, aquests tres treballs comparteixen una mateixa pulsió: restituir la veu a les seves comunitats, subvertir la mirada eurocèntrica i reescriure la història des de dins, amb una narrativa audiovisual arrelada i transformadora.

Arxius per a la memòria: desenterrant el passat colonial des de l’Amazònia

A partir d’un treball sensible amb arxius i filmacions domèstiques, La memoria de las mariposas, debut en el llargmetratge de Tatiana Fuentes Sadowski, enllaça la història familiar de la directora amb la memòria dels pobles amazònics devastats per l’extractivisme. Des de les ombres del boom del cautxú, ressorgeixen les històries silenciades d’Omarino i Aredomi, dos nens indígenes uitotos traslladats forçosament des de l’Amazònia peruana fins a Europa en un context de denúncia contra l’esclavitud. La troballa d’una fotografia d’aquests infants, presa a Londres, va ser el punt de partida d’una investigació que combina passat i present en un relat íntim amb aparença experimental, on la memòria personal esdevé acte polític i denúncia històrica.

Fuentes Sadowski treballa amb un enfocament artístic que busca resignificar les imatges d’arxiu, la majòria de principis de segle XX, per construir una narrativa crítica que connecti el passat amb les lluites actuals dels pobles indígenes. Per a la directora, aquella imatge representa una doble desaparició: la física, pel trasllat forçat, i la simbòlica, per l’oblit històric.

El documental ha estat guardonat al DocsBarcelona amb el Premi Docs a la Millor Pel·lícula. El jurat en va destacar “la resignificació de les imatges, tant en el context contemporani com dins del propi metratge, per tal d’apel·lar a la reparació i la memòria històrica”. La memoria de las mariposas venia de fer la seva estrena mundial a la Berlinale 2025, on va ser doblement guardonada amb una menció especial en la categoria de documentals i el premi FIPRESCI a la millor pel·lícula de la secció Fórum. En el seu discurs d’agraïment la cineasta va instar a escoltar les demandes de les comunitats indígenes i a reconèixer les continuïtats del colonialisme en les estructures de poder contemporànies.

Desig de futur: la migració vista des del sud

Sunu Gaal (El nostre cayuco), dirigit pel periodista de Josep T. París, es va estrenar al Festival de Cine de Málaga abans de passar pel DocsBarcelona. El projecte, rodat durant més de tres anys al Senegal, sorgeix d’un procés col·laboratiu amb la comunitat local. El director explica que no volia partir d’una idea preconcebuda ni imposar un guió des d’Europa, sinó que van passar dos anys conversant, fent trobades i escoltant molt abans d’encendre la càmera. Aquesta aproximació li ha permès construir un relat coral on el fil conductor recau en la pròpia veu dels protagonistes que s’interpel·len entre ells, discuteixen i generen un diàleg viu i apassionant sobre el desig de migrar i les condicions que ho impulsen.

El documental se centra en una generació de joves senegalesos que veuen Europa com una via d’escapament però que es troben atrapats entre la precarietat i un sistema global desigual. Entre els protagonistes hi ha Marietu, una jove de 18 anys disposada a arriscar-ho tot per creuar el mar; Àrfa, de només 14 anys, que ha deixat l’escola per treballar com a pescador en un caiuc en un mar cada cop més buit a causa de la sobreexplotació pesquera europea; i Aliou, que aposta en línia per aconseguir diners per viatjar. Tots són conscients dels perills i del racisme que poden trobar a Europa i contrasten les seves opinions amb els testimonis d’altres generacions com el professor o el pescador que ja han passat abans per aquesta situació.

Amb una mirada molt propera, íntima i compromesa, el documental denuncia les causes estructurals de la migració i reivindica l’obertura de vies segures. París assenyala que mentre nosaltres podem anar allà, ells no poden venir aquí sense jugar-se la vida o acabar en un centre d’internament. A més, posa l’accent en el paper de les dones i les conseqüències del neocolonialisme que espolia els recursos africans, tot donant veu a una joventut que lluita per decidir el seu propi futur.

Retrats d’un país trencat: històries des del Sudan

Finalment, Khartoum, codirigit per cinc cineastes, els sudanesos Anas Saeed, Rawia Alhag, Ibrahim Snoopy Ahmad, Timeea Mohamed Ahmed i el britànic Phil Cox, ofereix una mirada plural i visceral sobre la vida abans i després de la guerra civil al Sudan.

A través d’una narrativa híbrida que combina imatges d’arxiu, recreacions i animacions, el film entrellaça les històries d’un funcionari, una venedora de te, un voluntari del comitè de resistència i dos infants del carrer. Aquestes històries reflecteixen la lluita per la llibertat i la supervivència en un país marcat per dècades de dictadura i conflicte, i també pels fantasmes del colonialisme. Lluny de l’exotització, el documental reivindica la complexitat, la resistència i la dignitat del poble sudanès.

Durant la seva presentació a Barcelona, Talal Afifi, productor del documental, va parlar de les dificultats del rodatge de la pel·lícula, que va haver de replantejar-se una vegada estalla el conflicte i es perd el contacte amb els participants. El que havia de ser un retrat de la vida de personatges de diferents classes socials a la ciutat impulsat des de la seva productora escola, va acabar sent un documental molt diferent. Després d’aconseguir retrobar-se a l’exili a El Cairo, decideixen entre tots què fer amb la pel·lícula. D’aquí neix una segona part on reconstrueixen les seves vivències per sobreviure i sortir del país. La capacitat del documental per empoderar els seus protagonistes, mostrant el seu procés de recuperació i adaptació després del conflicte, permet comprendre l’experiència humana dels seus protagonistes i de les noves realitats a conseqüència de tots els conflictes. Presentada a la Berlinale i Sundance, Khartoum, va ser guardonada amb el premi del Jurat Jove Reteena al Docs Barcelona, on el seu productor va aprofitar per donar veu a la campanya de donacions activa a la web khartoummovie.com per tal d’ajudar amb l’educació i la nova vida de Lokain i Wilson, els dos nens protagonistes.

Aquestes tres pel·lícules programades al DocsBarcelona, comparteixen un mateix impuls: retornar la veu a les seves comunitats i subvertir la mirada eurocèntrica que ha dominat la relació històrica entre el Nord global i el Sud. Ho fan des de dins, reescrivint la història amb una narrativa audiovisual arrelada en les seves realitats, que esdevé eina de resistència i transformació. El cinema es converteix en un espai de memòria viva, on resistir també vol dir recordar i tornar a explicar el món des d’un altre lloc.