En el marc del festival l’Alternativa es va presentar l’estudi de cas de Les morts de Chantyorinti, d’Hermes Paralluelo, un exemple del que pot ser la relació entre un cineasta i una organització a càrrec de la producció.

EL PAPER DE LES ONG COM A ALIADES CREATIVES

En el marc de l’Alternativa, Festival de Cinema Independent de Barcelona, es va programar la pel·lícula Iyamanepee chantyorinti (Les morts de Chantyorinti), dirigida per Hermes Paralluelo,  un exemple de com les ONG poden ser aliades en el procés creatiu pel fet d’aportar una perspectiva valuosa sobre realitats complexes. Les ONG poden exercir un paper clau com a facilitadores en la producció de documentals, ja que donen accés a comunitats i coneixements específics que enriqueixen la narrativa. Així, la tasca creativa i el compromís social d’una ONG es van entrellaçar per generar un impacte que va més enllà de la pantalla i convidar l’espectador a reflexionar i actuar.

En aquest cas la Fundación Iquánima, que porta vint anys treballant al Perú, va facilitar la producció de la pel·lícula. L’Alternativa, a més de la projecció, va plantejar dins Acció>Cinema  una taula rodona enmarcada dins de les seves activitats professionals sota el títol Cinema i acció social on el director de la pel·lícula, Hermes Paralluelo va parlar sobre el procés creatiu de la seva obra amb Raúl Arqueros, fundador de la Fundació Iquánima, amb la moderació del cineasta Iván Guarnizo.

La Fundación Iquánima, liderada per Raúl Arqueros, va ser clau en la producció de la pel·lícula, “volíem una pel·lícula que no només mostrés una cultura amenaçada, sinó que fos part activa en la seva visibilització i preservació”, va afirmar Arqueros. Per això va recórrer a Hermes Paralluelo, del qual li havia agradat molt la sensibilitat i l’ànima del seu treball anterior No todo es vigilia (2016). El primer pas va ser presentar-li el llibre “Europa y la esencia de vida. El descubrir de la Amazonia” i preguntar-li per la seva adaptació, proposta que el cineasta va rebutjar d’entrada. “No treballo amb certeses i tampoc havia estat mai a l’Amazònia. Necessitava un marge molt ampli, amb una incertesa que pogués ser el caldo de cultiu perquè sorgissin coses màgiques”, va ser la resposta del cineasta. A partir d’aquí es va forjar la relació i es van donar els primers passos per intentar tirar endavant la pel·lícula.

 EL PROCÉS CREATIU EN DIÀLEG AMB UNA COMUNITAT INDÍGENA

“Ens va interessar que es tracta d’una de les zones més desfavorides de l’Amazònia i que està travessant una gran recessió cultural pel que fa a la transmissió dels seus valors i el seu imaginari”, confessa el director. Per començar a treballar es va buscar un punt de partida: els savis. Calia buscar el personatge protagonista, els savis que podrien mantenir aquesta cultura ancestral a resguard. El problema era com accedir a aquestes comunitats tancades. Aquí va ser clau el treball de la fundació, coneixedora del terreny. Els seus contactes van fer un primer càsting i van permetre accedir a territoris que habitualment són inaccessibles.

El rodatge es va dur a terme a la selva central del Perú, un territori que no només és la llar dels ashàninkes, sinó també un espai amenaçat per múltiples crisis ecològiques i socials: narcotràfic, ocupació de terres per a cultius de cacau, cafè, gingebre, pinya o soja, prospeccions i falsos projectes de desenvolupament.

La idea original era retratar la transmissió de la saviesa ancestral. A mesura que avançava el projecte, ens vam adonar que havia de ser el contrari: un retrat d’allò que s’havia perdut. I el personatge que havien trobat tenia aquesta necessitat d’explicar.

Chantyorinti és un personatge que van trobar a la selva. Un indígena que provenia de tribus no contactades, tribus sense contacte amb la civilització. Ell era l’únic supervivent de la seva comunitat. El van conèixer quan ja s’havia apropat a la zona més civilitzada.

Tot i haver trobat el protagonista, per al director encara no hi havia pel·lícula, malgrat que conèixer-lo fos com tenir el fil del qual estirar per arribar-hi. El problema era la necessitat d’un segon viatge per rodar la història i tot el que calia aixecar a nivell de producció. Tot i que molt semblant a una producció convencional, el que s’espera d’una organització d’aquest tipus no és una pel·lícula, sinó una actuació directa, ja sigui a través de campanyes o programes de nutrició. Finalment es va poder tirar endavant, i Paralluelo va construir la seva pel·lícula.

Segons Hermes Paralluelo, treballar en aquesta regió va ser tant un repte com una experiència transformadora. La comunitat no només va actuar, sinó que també va participar activament en el desenvolupament del guió. “El contacte amb els membres de la comunitat va ser essencial per transmetre l’essència de la seva espiritualitat i la seva relació amb la terra. La pel·lícula és seva tant com nostra”, defensa el director, que afegeix: “No es tracta d’un documental convencional. Hem treballat com si fos una ficció, amb diàlegs molt elaborats i amb molt assaig. Tots tenien una gran capacitat actoral. El guió eren coses que ja havíem parlat prèviament amb ells. Treballàvem amb un intèrpret i intentàvem comprendre les seves paraules per tenir molt clar el missatge”. De fet es tracta de la primera pel·lícula en llengua ashàninka.

Una de les coses que més sorpren de la pel·lícula és el blanc i negre. “Per a mi, era molt important la relació amb l’entorn. Vaig arribar al format de manera força instintiva: el blanc i negre, el 4:3. Ho necessitava per concentrar-me en els personatges, en els retrats, no en la grandiloqüència del paisatge. Es perdria la intimitat i la força”, va explicar Paralluelos. “Per mi és un western crepuscular on una civilització s’està perdent”.

“La pel·lícula no romantitza els pobles indígenes, sinó que els mostra amb tota la seva complexitat, amb els seus desafiaments actuals davant la globalització i la destrucció dels seus territoris”, afegeix Arqueros. “Aquesta pel·lícula és una manera de retornar al cinema la seva funció més essencial: connectar, transformar i preservar allò que està en risc de perdre’s”, finalitza. Una crida a l’acció que confirma el poder de l’art per preservar les tradicions i afrontar els desafiaments del present.

*

Sinopsis. En Luis ha oblidat el seu nom i no ha transmès la seva saviesa ancestral als seus fills grans, que van marxar a la ciutat. El seu fill menor, Jeremías, el desafia i tots dos emprenen un viatge cap al món dels encantaments.

Una pel·lícula sobre la transmissió silenciosa de la cosmovisió d’una cultura al caire de l’extinció i el seu declivi cultural.