La setena edició del Wallay! Festival de Cinema Africà de Barcelona, va tenir entre les seves convidades a Bernadette Vivuya, periodista i cineasta congolesa que va presentar la pel·lícula Stop Filming Us But Listen. Un documental que fa servir el metratge d’un altre anterior (Stop Filming Us, de Joris Postema) per donar exemple de com es pot deconstruir la mirada colonial, de com acabar amb els estereotips envers l’anomenat sud global.

L’ORIGEN DE STOP FILMING US BUT LISTEN

Pot un director occidental donar una visió realista de la realitat d’un país com el Congo? O seguirà fent-ho des de la mirada del salvador blanc? Aquestes preguntes eran el punt de partida del debat que es va generar a partir de la projecció de Stop Filming Us, de Joris Postema, a l’Alternativa, Festival de Cinema Independent de Barcelona, que va programar la pel·lícula a l’any 2021 enmarcada en les seves sessions especials en el marc de la primera edició del projecte Acció>Cinema. 

Aquella  sessió va comptar amb la col·laboració de Médicos Sin Fronteras i també de Debats CCCB i la Fundació Photographic Social Vision. Al debat posterior hi van participar el director Joris Postema, una de les protagonistes del film, la periodista i cineasta Bernadette Vivuya, François Dumont, director de Comunicació de Médicos Sin Fronteras España, i  Silvia Omedes, de Photographic Social Vision. Stop Filming Us es va presentar com una pel·lícula necessària per acabar amb aquesta  representació estereotipada, una de les prioritats també de comunicació de Médicos Sin Fronteras. 

La pel·lícula de Joris Postema critica el discurs utilitzat pels mitjans de comunicació i les ONG en retratar Àfrica. El director, complint un encàrrec d’una organització local que promou la reflexió decolonial a través de l’art, va gravar durant un mes les rutines de diversos artistes de Goma, incloent-hi el fotògraf Mugabo Baritegera, la cineasta Bernadette Vivuya i la periodista Llei Uwera. La seva intenció era mostrar la vida quotidiana a Goma, allunyada dels estereotips de guerra i misèria. No era la primera vegada que el director anava a Goma a gravar. La primera vegada ho havia fer per encàrrec d’una ONG i l’havia viscut com un lloc perillós. “Estava molt assentat en la meva ment que Goma era un lloc perillós, amb gent en la misèria. Però moltes persones simplement es desperten en el matí, treballen, prenen un cafè amb els seus pares i van al llit de nou igual que a Amsterdam o a Barcelona. Jo volia mostrar que tots tenim estereotips, prejudicis i privilegis implícits i volia exposar-los mentre filmava.” El que no s’esperava Postema és que malgrat les seves bones intencions el seu propi equip congolès es posès en contra i l’assenyalessin els prejudicis i la lògica colonial presents en el seu enfocament. La seva crítica va acabar formant part de la pel·lícula. 

Malgrat tot el film es va estrenar i va començar la gira mundial per festivals com l’Alternativa. Era presentada com un pel·lícula necessaria, sí, però, novament des de la mirada occidental. Insatisfetes amb la representació del seu país en l’obra de Postema, Bernadette Vivuya, juntament amb el cineasta Kagoma Twahirwa, va decidir reeditar el material filmat, refer la pel·lícula i oferir una perspectiva més autèntica i descolonitzada. El resultat: Stop Filming Us But Listen.

LA DECONSTRUCCIÓ: EL PUNT DE VISTA CONGOLÈS

Stop Filming Us But Listen, fet a partir del mateix material original, reedita la pel·lícula de Postema i examina a fons les herències de la mirada colonialista i les seves conseqüències en la representació del Congo. Aquesta versió muntada pels cineastes congolesos reflecteix millor la perspectiva africana i fa justícia a les seves experiències tot traçant un nou camí per a l’autorepresentació cinematogràfica.

“El problema per a mi no és que els directors occidentals facin pel·lícules sobre la regió. El problema és que la distribució dels mitjans de producció no permet que s’escolti la perspectiva dels primers afectats per la història. Em molesta la falta de punts de vista. No és la meva intenció en absolut negar els molts problemes que enfrontem: pobresa, inseguretat, etc. Però també vull que es tingui en compte la història congolesa i els nostres esforços per millorar la vida diària de la nostra comunitat”, defensa Bernadette Vivuya. “La imatge que ens arriba des dels mitjans i les ONG no és la verdadera”. Aquest estereotip no explica la realitat de les moltes persones que des d’allà treballen per millorar les seves vides i les seves comunitats, sense esperar res de l’estranger. A la presentació de la seva pel·lícula en el festival Wallay! va compartir com va arribar ella a aquest punt després de com a periodista també donar i perpetuar l’altre punt de vista: “Un dia no vaig poder anar al cibercafè a contestar els mails. Com que m’havien enviat mails preguntant-me per la situació de violència de la zona i jo havia trigat dies en contestar, una amiga es pensava que estava morta! “ Es va adonar que ella mateixa venia aquelles notícies de guerra i conflictes a les agències i estava perpetuant aquesta percepció. Així que va intentar deixar de banda aquest punt de vista per apropar-se a la realitat d’una manera molt diferent. Malgrat que en els seus treballs no ha deixat de denunciar la violència, centrada en temes de drets humans, medi ambient i explotació de matèries primeres, ho fa sempre des del punt de vista de la resiliència de les persones que allà habiten, amb l’objectiu de donar una imatge més complexa que representi millor el Congo i a la seva gent. 

D’aquesta manera, a Stop Filming Us But Listen, Vivuya situa el material original en un context més ampli d’imatges colonials i pràctiques postcolonials. A través de l’associació cultural local Yolé!, la pel·lícula explora com joves congolesos enfronten i desafien les imatges propagandístiques de l’antic poder colonial belga. La cineasta dialoga amb artistes locals sobre les seves pràctiques i com es relacionen amb les representacions occidentals de la vida a Àfrica. Vivuya i Twahirwa també van integrar imatges d’arxiu per a aprofundir en el tema de la representació i per a destacar les iniciatives locals que no solen ser visibilitzades pels mitjans occidentals. A més, l’obra discuteix la continuïtat de les estructures colonials en l’ajuda al desenvolupament i examina la problemàtica dels suports occidentals a l’art africà. “No va ser fàcil remontar la pel·lícula. La influència de Joris en la pel·lícula va ser molt difícil de reduir”, va confessar la directora a la presentació de la pel·lícula. Sortir de la narrativa original va ser una dificultat afegida, però finalment ho van aconseguir: “les imatges d’arxiu van ser molt importants per aprofundir al tema de la representació i transmetre el nostre missatge.”  Vivuya destaca la necessitat que els cineastes africans tinguin accés a finançament i recursos per a contar les seves pròpies històries des de la seva perspectiva, per a descolonitzar la mirada i reivindicar la seva pròpia narrativa, una necessitat que està molt present a la pel·lícula. 

Stop Filming Us But Listen no només és una resposta a Stop Filming Us, sinó una expansió i contextualització que obre un diàleg crucial sobre la representació al cinema. En un món dominat per les imatges i els discursos occidentals, aquesta pel·lícula és un recordatori de la importància d’empoderar a les veus locals i de buscar una representació més justa i autèntica.

* Stop Filming Us es pot veure a plataformes com Filmin i Netflix