Un viatge contra els viatges de Joan Burdeus
La càmera permet mostrar el sofriment, però al mateix temps crea una certa distància; la cooperació ajuda a millorar les condicions de vida a l’Àfrica, però sempre fa patir el risc que s’hi estableixin relacions clientelars; el llenguatge del cinema social està marcat per una tradició occidental molt refinada, però voldria arribar a tota mena de públics i cultures. Només són tres paradoxes de les moltes que cineastes i cooperants coneixen perfectament i han de resoldre cada vegada que decideixen arromangar-se i, no obstant, s’arromanguen.
De seguida es percep que El viatge de Kalilu, de Miquel Carrillo i Carles Castro, es porta bé amb les seves paradoxes. La primera és que l’heroi de la pel·lícula no és el que ha fet el viatge, sinó tots aquells que es queden a casa. Dels 30 minuts que dura la cinta, menys de la meitat reprodueixen la història terrible de Kalilu Jammeh (1972, Jirong), un home normal que, mogut pel somni d’una vida millor, va decidir recórrer els 17.345 kilòmetres de la «Back Way» que separa Gàmbia d’Espanya. Els protagonistes reals són les professores, els manetes, els pagesos i tota la gent de la fundació que en Kalilu va crear a Sant Pere de Ribes, on ha acabat residint, per convèncer als altres gambians que «el paradís no és aquí: cal construir-lo allà».
El viatge de Kalilu, un documental produït amb finançament de l’ACCD, funciona com l’epíleg a un llibre homònim que en Kalilu ja pensava que escriuria durant la seva odissea i li va servir de motivació per sobreviure. No ho diu per dir: només un 5% dels que es llancen a la carretera arriben vius a les costes europees. Durant divuit mesos, en Kalilu va assistir gairebé a més de sis funerals per setmana. Bona part del problema amb aquest periple és que els pocs que no passen avall en l’intent, moltes vegades tenen vergonya de decebre les seves famílies després d’haver invertit tants diners i esperances. El secret de l’èxit de la història d’en Kalilu és la tranquil·litat desmitificadora amb què explica que el viatge no val la pena.
Una de les gràcies de la pel·lícula és l’animació, una eina que no és casualitat que s’hagi convertit en una de les més ben establertes en el cinema social que toca de prop els horrors de l’Àfrica i l’Orient Mitjà. Des de Persepolis a Vals amb Bashir, sabem que els dibuixos animats són una de les millors opcions per mostrar l’immostrable. Els bandits argelins que violen i assassinen o els companys que moren de set durant la travessia del desert no es podrien recrear amb cap imatge real sense caure en una banalització de l’horror. Explicats en forma de rondalles animades al llarg de la pel·lícula, els detalls més durs de la història d’en Kalilu es transfiguren en una realitat prou abstreta i alhora prou concreta perquè ens hi puguem relacionar.
La documentació en imatge real que representa l’altra meitat de la pel·lícula consisteix a explicar històries com la d’en Lamin, un pescador de Jirgong que treballa amb la Fundació d’en Kalilu i que acompanyat de dos nens a qui ensenya a tirar la xarxa, ens diu: «Jo vull viure i treballar aquí. Com que quan et fas vell no pots pescar, també vull tenir un hort. Vull ensenyar a la gent a pescar i a treballar la terra. Així aquesta gent podrà viure i treballar aquí sense la necessitat d’haver d’anar a altes països. Aquest és el meu somni i el meu pla». El viatge d’en Kalilu (el fet, el llibre, la pel·lícula), resol feliçment les seves paradoxes perquè té un efecte doble: és capaç de conscienciar a catalans i a gambians a la vegada.
