Pau Subirós ha impartit en el marc del programa Acció Cinema un taller de desenvolupament de projectes, en què partint de vuit projectes seleccionats ha treballat amb els participants, tots vinculats al món de la cooperació, el seu concepte, estructura, desenvolupament narratiu i estil cinematogràfic. El taller, que forma part del programa d’activitats del festival L’Alternativa, té per objectiu que els autors comprenguin millor el seu propi projecte i tracin un pla de treball per al seu desenvolupament posterior. En aquest article Subirós reflexiona sobre la col·laboració entre cineastes i cooperants. Tenim més sentits dels que creiem.
A banda dels més primaris (el tacte, l’oïda, la vista, etc…) disposem també d’una àmplia caixa d’eines plena d’instruments sofisticats, barreja d’intuïció, creences i aprenentatge, que ens ajuden a donar forma al món i a la vida. Un d’ells és el sentit narratiu, aquesta inclinació tan humana per interconnectar mil i un retalls d’informació en històries i relats més o menys significatius. Tots el posseïm i l’utilitzem a diari. Algunes professions (entre elles moltes de les que tenen a veure amb el cinema i la comunicació) l’han convertit en la seva matèria primera principal. El sentit narratiu s’interrelaciona íntimament amb el sentit crític, l’impuls per desvelar la història i les relacions de poder que s’amaguen rere totes les coses. El sentit crític ens xiuxiueja constantment a l’orella que l’ordre actual no té res de natural, ens recorda que tot podria ser ben diferent i que sempre hi ha una alternativa.
Entre la població es distribueix de forma irregular i fins i tot dins nosaltres mateixos pot oscil·lar notablement en funció de les circumstàncies. En tot cas, en àmbits com el de la cooperació transformadora és una condició de partida indispensable. La col·laboració entre cineastes i cooperants pot ser una esplèndida manera de sumar i esmolar aquests dos sentits. Però perquè tingui èxit cal fugir d’un simple comerç de coneixements especialitzats (jo et dono expertesa audiovisual, tu em dones criteris polítics). En lloc d’això, molt millor partir de la base que tant cineastes com cooperants tenim el nostre propi sentit crític i narratiu, i que tots valorem la diversitat d’enfocaments possibles a l’hora d’abordar una producció audiovisual.
Des d’aquest plantejament la col·laboració entre uns i altres pot donar lloc a tota mena d’aprenentatges i estímuls recíprocs. Podríem estendre la capacitació tècnica audiovisual i al mateix temps generar bons projectes cinematogràfics que parteixin d’un coneixement profund i transformador de la realitat; podríem eixamplar els llenguatges amb què abordar l’acció creativa i comunicativa
de les organitzacions i a la vegada augmentar la capacitat d’influir des de diferents sectors, amb una òptica de transformació i millora social. La llista d’efectes positius
podria continuar durant unes quantes pàgines. En un article sobre la relació entre art i propaganda, George Orwell escrivia que no es pot tenir un interès purament estètic en una malaltia que t’està matant. Però també afirmava que un escriptor no pot sacrificar la seva integritat artística en nom d’un credo polític.
«La valoració estètica no és suficient, però la rectitud política tampoc». Reduir l’audiovisual a simple arma de persuasió massiva l’empobreix tant com fer-ne un ús purament formal, buit de contingut. La sortida d’aquest aparent atzucac passa per posar al servei de la ciutadania una amalgama d’obres de qualitat, utilitzant una àmplia varietat de llenguatges, codis i formats. L’estímul recíproc entre el món de la creació audiovisual i el de la cooperació transformadora pot ser un camí esplèndid per avançar cap aquest objectiu. La bona notícia és que una col·laboració d’aquesta naturalesa ja existeix al si de moltes organitzacions i molts dels seus efectes positius ja fa temps que s’estan produint. La notícia encara millor és que programes com Acció Cinema la reforcen encara més, dotant-la de recursos i visibilitat.